Les escoles, espais de serenor, pau i conciliació

Fa dies que des d’aquest espai insistim en un missatge encaminat a l’ànima de la nostra acció: un aprenentatge i formació fidel als nostres caràcters propis, fomentant en les nostres aules un clima de pau, fraternitat, diàleg i conciliació, genuïns pilars de la nostra societat i, alhora, apel·lar a fer una lectura serena de tot el que anem vivint treballant per contribuir a una solució pacífica i democràtica.

Certament, els esdeveniments que ens toca viure no ajuden a aquesta crida. A les titularitats i als seus equips se’ls presenta una tasca complexa. Procuren dia a dia cristal·litzar els seus caràcters propis, que ofereixen una proposta engrescadora de vida inspirada en l’Evangeli i en comunió amb les comunitats aplegades en l’Església, en diàleg obert i constructiu amb altres propostes de vida, corresponsables i solidàries amb les altres institucions educatives. I amb la Llei d’Educació de Catalunya com a marc de referència d’un país amb una cultura i amb una llengua que configuren una identitat pròpia, i que configura un sistema educatiu català que ha de permetre desplegar la pràctica educativa que millor respongui a la diversitat dels alumnes perquè la institució escolar pugui adoptar en tot moment mesures concretes per respondre els reptes que planteja una societat complexa i canviant com la del segle XXI.

Però, d’altra banda, no podem obviar que les institucions escolars giren sempre entorn una estructura política, que planteja la possible neutralitat o no de l’escola enfront la problemàtica social que l’encercla. L’escola no es pot organitzar d’esquena a les realitats socials concretes. Una escola que ignora les realitats del seu país és una escola sense vocació, una escola que marxa inexorablement a la deriva. L’educació no es construeix en abstracte ni en un món ideal platònic, sinó que és una tasca extraordinàriament compromesa. Des de la FECC, sempre hem afirmat que l’educació mai no és neutra.

Formar part activa de la institució escolar ens permet aprendre el que és viure en societat: adaptar-nos a regles, complir amb les normes de comportament, aprendre a conviure amb els que podem no sentir-nos propers, sentir-se part d'una comunitat i treballar permanentment en el seu benefici i, en darrer terme, per als cristians, cercar la transcendència, descobrir-hi la presència de Déu bategant ben viva.

Hem dit, i repetit a bastament de manera rotunda que volem educar en pau i per la pau. Viure en pau és un anhel que encoratja la societat sencera. La pau no és un estat, és una actitud humana que, després de ponderar els pros i els contres, determina un ordre de prioritats que passa per l’acord, l’avinentesa, el respecte i, en definitiva, una acció en què l’amor sigui més rellevant que l’enfrontament.

Particularment a les nostres escoles, la pau és un exercici constant de voluntat per fer les coses ben fetes, amb dignitat, i també és la consciència que en aquest món no estem sols, sinó que compartim el trajecte que ens toca viure amb altres persones i les seves circumstàncies. Perquè per al cristianisme la pau va unida inseparablement a la justícia, tal com indica la Bíblia. Per això el Concili Vaticà II, per fidelitat a les arrels de l’Església, ho va voler subratllar a l’encíclica Gaudium et Spes: “Aquesta pau no es pot atènyer aquí a la terra, si no és salvaguardat el bé de les persones i si els homes no es comuniquen els uns als altres, amb llibertat i confiança, les riqueses del seu esperit i del seu enginy. Una voluntat decidida de respectar els altres homes i pobles i llur dignitat, com també la pràctica constant de la fraternitat són enterament indispensables per a la construcció de la pau. Així la pau és també un fruit de l’amor que va més enllà del que la justícia pot donar” (Cfr. GS, paràgraf 78).

Potser ens cal un temps de serenor, que no significa en absolut acceptar l’obstinació dels fets consumats. Potser cal transmetre a la nostra comunitat gestos d’equanimitat i desapassionament, d’una pau que no es pot barrejar amb la comoditat amb la qual a vegades la confonem. Perquè el benestar que dona la pau és el resultat d’aquesta recerca continuada cap a l’acord, i del rebuig també continuat de la ira i de l’odi.

Malgrat les dificultats, les debilitats pròpies, les sol·licitacions violentes externes, hem de continuar construint a les aules el clima de pau, conciliació i justícia, sa refugi dels alumnes que seran en un futur el pilar del nostre poble.