És una anomalia l’escola concertada?

A aquestes alçades, potser us heu plantejat el sentit d’aquesta pregunta. Fa mesos que, de manera més o menys insistent, s’està estenent l’ús de l’expressió que “l’escola concertada és una anomalia”. La frase ha calat fons en alguns grups parlamentaris, que l’han esgrimit en els debats de la Cambra argumentant, ras i curt, que el model del concert educatiu i el percentatge de presència que suposa en el sector és una anomalia, inexistent a la resta de països europeus, que cal corregir.

I nosaltres, astorats, ens preguntem: una anomalia, o sigui, una irregularitat, quelcom que va contra la llei, el mètode, l’ús, etc. establerts? Una manca de conformitat a una regla general? És això, l’escola concertada?

Ens ve al cap l’Acord Internacional de Drets Econòmics i Socials que, certament, ‘sona’ a quelcom legal i que diu “El dret a la llibertat d'ensenyament implica l'obligació dels estats membres de fer possible l'exercici pràctic d'aquest dret, fins i tot en l'aspecte econòmic, i de concedir als centres les subvencions públiques necessàries per a l'exercici de la seva missió, i el compliment de les seves obligacions en condicions iguals a les que gaudeixen els corresponents centres públics, sense discriminació respecte a les entitats titulars, els pares, els alumnes o el personal”. Retrobem la substància del debat: el dret a la llibertat d’ensenyament.

Hem de fer recurs al que pot semblar ja un tòpic: el nostre ordenament constitucional, estatutari i legal empara l’acció dels centres d’iniciativa social que presten un servei a la societat, servei que s’ofereix en compliment d’un dret fonamental que assisteix tots els ciutadans: el dret a l’educació. I un extens sector de la societat creu en aquest model i li atorga la seva confiança.

El discurs és molt més senzill i força més intel·ligent. Tenim l’exemple en el recentment finalitzat procés de preinscripció. Un significatiu nombre de famílies ha aconseguit que els seus fills i filles obtinguin plaça en l’escola desitjada. Aquesta és la bondat del sistema: que es pugui exercir en llibertat democràtica el dret a escollir d’acord amb el propi capteniment educatiu i les pròpies conviccions, tant una escola pública com una de concertada.

La vertadera anomalia seria que els milers i milers de famílies que han optat per un o un altre model de centre es veiessin privades de portar-hi els seus fills. L’autèntica desviació de la llei vindria concretada quan s’impedís els pares i mares que poguessin triar escoles amb un projecte educatiu coherent amb les seves conviccions. Irregularitat seria que es privés les titularitats de crear i dirigir escoles dotades d’un caràcter propi. Improcedent seria que les administracions no concedissin el finançament públic necessari per a l'exercici de la seva missió. Com ho seria tractar un sector de la societat –pares i mares- de poc rigorós per dipositar l’educació dels seus fills en “estranys” projectes educatius d’una “anomalia social”.

I aniria contra la manera natural de fer que no poguéssim expressar, com ara fem, la nostra felicitació a tots els que han obtingut plaça a l’escola pública o concertada desitjada, o que des de l’Escola Cristiana de Catalunya no poguéssim manifestar el nostre agraïment als pares i mares que ens han fet confiança.

No ens equivoquem: són les susdites situacions les autèntiques “anomalies”.

Però és clar, algú d’infausta i abominable memòria, per cert, va dir que “una mentida adientment repetida mil cops es transforma en una veritat”. No sigui cas que, a força de repetir que som anòmals, la societat s’ho acabi creient. Tenim raons, arguments i suport social per no consentir que això passi. Cadascú, segons el paper que ens pertoca de fer, podem deixar clar amb serenor, però amb fonamentada contundència, que l’escola concertada no és una irregularitat, no és cap anomalia!