L’educació, novament a debat?

Aquest dilluns hem tingut ocasió de presenciar un debat entre quatre representants dels partits polítics (PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos), on s’han posat sobre la taula diversos aspectes d’interès, un dels quals l’educació.

És interessant observar com aquests líders han expressat de manera unànime la idea de la necessitat d’un Pacte educatiu que transcendeixi els interessos i els vaivens polítics i doni estabilitat a l’educació, així com han mostrat interès a treballar-hi des del primer moment.

Però a l’hora de concretar propostes, que han resultat molt concises atesa la brevetat del temps, és on el component de l’interès s’ha fet palès i s’ha tornat a insinuar la dificultat del consens. Per a uns, cal universalitzar l’educació dels 0 als 18 anys i triplicar la inversió pública durant la propera legislatura. D’altres posen l’accent en el règim lingüístic, apostant per un pes majoritari del castellà i amb presència de l’anglès en una part de les classes juntament amb -allà on existeixi- la llengua cooficial i incorporant en aquest pacte l’educació infantil. D’altres parlen de construir un gran consens a partir d’escoltar la comunitat educativa, sense acabar d’exterioritzar propostes concretes. I d’altres, per tal d’afrontar el greu problema del fracàs escolar, han legislat contemplant uns continguts comuns a tot l’Estat, garantint-ne també l’ensenyament del castellà i de l’anglès.

També han cridat l’atenció dos qüestions. La primera, com algun d’aquests líders ha negat que l’educació resti contemplada a la Constitució com un dret fonamental, responent davant les interpel·lacions en sentit contrari, simplement que aquesta situació no és certa! I la segona, que han fet palesa dos dels representants dels partits, que la comunitat educativa la componen els alumnes, els docents i els pares i mares... On són, a banda del personal d’administració i serveis, les titularitats? Caldria preguntar-los sobre aquest assumpte, sens dubte.

Observant el debat, i llegint notícies com les que arriben del País Valencià o les propostes de determinats partits d’acabar amb la doble xarxa escolar, ens fa recordar i insistir que nosaltres també estem pel pacte.

Un acord que defensi la llibertar d’elecció de les famílies promovent una oferta educativa plural en xarxes complementàries, pública i privada concertada, que a Catalunya ha estat definit com el ‘Servei d’Educació’. Aquesta és l’expressió de l’autèntica llibertat d’ensenyament, juntament amb el dret de tots a l’educació (art. 27 CE). Per arribar-hi, calen actuacions concretes: determinar el cost real del lloc escolar i ajustar els mòduls econòmics del concert a la realitat; assegurar el concert a les escoles on hi hagi demanda i renovar-lo si no han deixat d’acomplir-se les condicions que en permeteren la concertació; promoure l’existència de diferents models educatius que garanteixen la llibertat d’elecció dels pares conforme llurs conviccions; arribar a l’analogia retributiva del professorat i prestigiar la figura del docent; respectar els models educatius i lingüístics configurats per les comunitats autònomes en el legítim ús de les seves competències...

I resulta que totes aquestes actuacions no només no representen cap novetat, perquè totes són contemplades a l’ordenament i perquè sobre elles hem treballat i continuem treballant malgrat les dificultats, sinó que duent-les a terme potser tancarien el debat de la doble xarxa escolar que, de manera sinuosa, apareix i desapareix en determinats moments.

Tant de bo els nostres representants fessin seva aquella frase d’en Churchill: “S’ha de legislar per a les pròximes generacions, no per a les pròximes eleccions”. A nosaltres ja ens agrada treballar amb aquesta perspectiva generacional.