Els concerts educatius, expressió d’un dret fonamental

Llegim a la premsa (edició digital de La Vanguardia, de dissabte 14 de gener) que, en el marc de la negociació pressupostària, “la CUP vol 150 milions més en matèria d'educació per "protegir" l'escola pública en detriment de les concertacions i el Govern; en canvi, no veu marge per incorporar més demandes a uns números que entén que ja estan molt ajustats”. S’afegeix que fonts de Presidència “consideren inviable qualsevol reforma en relació als concerts escolars, tot i que són conscients que alguna concessió, per petita que sigui, acabarà sent necessària com a vàlvula d'escapament per garantir el suport dels anticapitalistes”.

Hi donem voltes sobre quin podrà ser l’abast d’aquesta “necessària concessió” i, encara més, quins podrien ser els autèntics interessos que definissin aquesta concessió com a ‘necessària’.

Sigui com sigui, no voldríem pensar que acabés significant una actuació en detriment de les escoles concertades. Recordem que el concert educatiu és la figura que, al nostre país, articula el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris. És a dir, és l'expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir.

Els autoproclamats "defensors de l'escola pública" no en són els defensors. D’allò que són valedors és de l'escola única. A l'escola pública la volem defensar tots: el nostre país, com qualsevol altre país civilitzat, necessita una bona escola pública. Ningú discuteix que l'Estat hagi de garantir una educació de qualitat per a tothom. Però alguns volen que, a més de garantir-la, la monopolitzi, que l'Estat s'erigeixi en el primer i únic agent educatiu de nens i joves, oblidant que aquesta primera responsabilitat els correspon als pares i que els diferents col·lectius sorgits de la iniciativa social tenen alguna cosa a dir i aportar a la mateixa, perquè, no ho oblidem, les escoles concertades formem part del Servei d’Educació de Catalunya, constituït, com recull la LEC, per una xarxa plural de centres educatius de titularitat pública i de titularitat privada i és el resultat de la tradició educativa i social del país.

Els nostres legisladors i els nostres governants no poden obviar que formem part del concert de les nacions. I no és en va que tot l’ordenament, començant pels tractats internacionals, recull i garanteix que els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que haurà de donar-se als seus fills (Declaració Universal dels Drets Humans), que s’ha de «respectar la llibertat dels pares i, si s’escau, dels tutors legals, d'escollir per als seus fills o pupils escoles diferents de les creades per les autoritats públiques, mentre s'adeqüin a les normes mínimes que l'Estat prescrigui o aprovi en matèria d'ensenyament, i de fer que els seus fills rebin l'educació religiosa o moral que estigui d'acord amb les seves conviccions» (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics). Inspirats i fonamentats en aquests principis universals, s’ha acabat elaborant el marc jurídic ordenador del servei educatiu.

El que afirmem a les línies anteriors promou que els valors i la justícia siguin el sosteniment sòlid dels drets humans de les persones, també en l’àmbit educatiu com a dret intrínsec fonamental de l’ésser humà.

Per això pensem que no pot haver-hi concessions, per mínimes que aquestes es puguin considerar, que afecti, en limitar-la, l’expressió dels drets fonamentals que acabem d’esmentar més amunt. Actuar contràriament serà una profunda injustícia, particularment envers els pares i mares que, com en qualsevol societat democràtica que s’apreciï, participen dels principis essencials de la democràcia i creient en la llibertat i en la pluralitat fan lliure exercici del dret a triar escola. I perquè no es pot admetre que en la voluntat col·lectiva de fer de Catalunya un país pròsper, benestant i cohesionat, on tothom que hi viu pugui dur a terme lliurement el seu projecte vital, tinguin cabuda les exclusions, les discriminacions o les imposicions ideològiques fruit del “pensament únic”.