Amargor i esperança

És dijous, pràcticament al zenit d’una altra jornada lectiva. A la classe, nens i nenes de 1r de primària rematen les darreres tasques del dia. Aleshores entra a l’aula la directora, acompanyada d’unes quantes persones amb semblant compungit i encuriosit a l’hora. Les presenta a la tutora i als alumnes. “Escolteu, aquests senyors i senyores són papàs d’uns nois i noies que l’any vinent seran companys vostres a 2n. Els voleu saludar i dir alguna cosa, si us plau?” Un bosc de mans aixecades. El Pere diu que es farà amic de tots ells quan vinguin. El Dylan, que coneix una de les famílies, diu que els parlarà en castellà si no entenen del tot el que diu la senyoreta. L’Alba comenta que els presentarà la ‘senyo’, que és mol maca. L’Amira i la Falak diuen que poden fer una petita festa de benvinguda i que duran chebakkia, un dolç del Marroc que la seva àvia prepara molt bé...

Aquestes paraules fan que l’adolorit aspecte de les famílies es torni dolçament esperançat i silencioses llàgrimes d’agraïment i estima solquen els seus seriosos rostres. La tendra espontaneïtat dels infants aconsegueix fer oblidar per uns moments l’amargor, l’enuig i la incertesa d’aquests pares i mares que han rebut l’anunci de què l’escola on duien els seus fills, les seves filles, tancarà el curs vinent. La titularitat no pot continuar mantenint el seu projecte. La directora que els acompanya i que des del moment en que la notícia és coneguda s’ha posat al costat i a total disposició de la titularitat i de la comunitat educativa deixa anar també una llàgrima d’humil satisfacció, acompanyada de la tutora.

Per uns instants, els adults deixen de banda el que venien pensant. Que aquells que dissenyen polítiques educatives marcades per ideologies excloents no són capaços de preveure els efectes que poden arribar a tenir sobre els usuaris del sistema educatiu, que només entenen de la tranquil·litat que els ofereix saber que els seus fills estan ben atesos i protegits en aquella escola que han triat convençuts de compartir projecte educatiu i ideari. Que la manca de pragmatisme d’alguns sectors del poder que centren més els seus ideals i propostes teòriques que l'efectivitat de les seves polítiques dificulta o impedeix la recerca de consensos, la implementació de solucions practiques i el trencament d’equilibris socials. Que la intolerància tanca tota possibilitat d'escoltar les necessitats i preocupacions d'altres sectors, conduint la seva acció política a la polarització i al sectarisme. I totes aquestes postures provoquen víctimes, que no són xifres, que han teixit la seva pròpia història: pares, mares, treballadors, treballadores, titularitats...

També en aquestes ocasions hom pensa amb més força que els fòrums internacionals, i també a casa nostra, conceben la llibertat d' ensenyament en el context específic d' una societat democràtica pluralista. I de com s’ha posat de manifest la importància del respecte de les minories i del pluralisme ideològic. Que la majoria (si fos el cas) no pot imposar un model educatiu o un model de societat, perquè la democràcia no es redueix a la supremacia constant de l'opinió de la majoria, sinó que ordena un equilibri que garanteixi un tracte just a les minories i eviti l'abús d'una posició dominant. I que en aquest context de llibertat, la responsabilitat primera de l'educació recau en els pares. Una llibertat descrita pels tribunals com una cosa natural, que en el compliment del seu deure natural envers els seus fills, si tenen la responsabilitat principal d'assegurar l’educació, els pares poden exigir a l'Estat que respecti les seves conviccions religioses i filosòfiques. El seu dret correspon a una responsabilitat estretament vinculada al gaudi i exercici del dret a l'educació.

Ho continuem creient i seguirem treballant per aconseguir que les polítiques educatives no vinguin regides per interessos espuris que no atenen les necessitats reals dels ciutadans, sinó que busquen implantar un model educatiu ideològicament uniforme i socialment irrespectuós.