Res no és acabat. La vida resta oberta a cada instant amb noves incerteses i experiències inesperades. La nostra educació, creixement i compromís estan oberts als canvis socials, al respirar dels dies i als nous i diversos interessos que anem adquirint. Tot allò que som són escletxes que permeten, des d’una perspectiva concreta, entreveure una realitat molt més gran i profunda.
Aquesta obertura, dinàmica i enriquiment és el que vam experimentar una quarantena de persones del Moviment de Centres d’Esplais Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés durant uns dies a Taizé (França). Aquest lloc convida a això mateix. Des de la senzillesa, l’acollida i el ritme tranquil (però gens passiu) es van construint relacions, silencis, cants i trobades que t’abracen i et porten a viure en la “dinàmica d’allò provisional” que anomenava el Germà Roger, fundador de la comunitat.
Tots els elements entren en joc en la posada en escena d’uns dies a Taizé. Els camps verds de la Borgonya francesa, el diàleg, la simplicitat, l’alegria, l’austeritat i en definitiva la coherència amb l’Evangeli que orienta la direcció de la comunitat monàstica i la seva espiritualitat.
Taizé tampoc està acabat. Es va transformant, reflexionant amb els i les joves d’avui, vivint amb ells i elles, assumint-ne les preocupacions i els desafiaments. Vivint en confiança bones i no tan bones notícies. Viu en obertura d’allò que esdevé. És experiència d’una convivència i presència clara del Regne. Això, no deixa indiferent. Sentir-se comprès tal com ets, això t’obre i et dignifica.
L’Evangeli tampoc està acabat, és viu i és actual, sinó no seria Bona Nova. Ser capaços d’actualitzar-ne el missatge seguint la metodologia que Jesús practicava allibera i il·lumina. L’esperit no està acabat. Alguns el volen domar i fer anar per camins massa traçats, però aquest es mou en llibertat per tot i tothom sense excepció. Viure això t’obre a la gratuïtat.
“I mirant el cel, va sospirar, i digué: Effetà, que vol dir “obre’t” (Mt 7, 34-35). Potser són aquestes tres coses les quals hem d’anar integrant en la nostra vida perquè la dotin de sentit i esperança: contemplar, respirar i obrir-nos. Diria que és el que més ens ressona després d’aquest viatge a Taizé i el que podem anar mantenint en tot allò que fem i som. Taizé ens convida a obrir-nos a la vida, a la nostra dimensió profunda i espiritual, i això vol dir viure una vida plena, integrada, unificada, serena i creativa. Una vida oberta als altres, al món sencer i al planeta des d’una actitud d’empatia, complicitat i cura, és a dir, de comunió.
Maria Mercader
Responsable d’Identitat i pastoral de la Fundació Pere Tarrés
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.