L'expressió “Bolonya 2020” podria semblar una broma de mal gust en el marc de la fins ara irregular implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior en el nostre estat. És evident que el nostre sistema universitari arribarà “justet” a les fites proposades per la declaració de 1999. No em refereixo als terminis per adequar els nous plans d’estudis (aquests són d’obligat compliment!) ni a la compatibilitat i comparabilitat que se’n deriven. Parlo del convenciment, els instruments i la praxi pel que fa a la metodologia, la internacionalització i la mobilitat, la relació amb el món empresarial, la incidència de la recerca i la transferència, etc... Amb tot, és de justícia afirmar que en els darrers temps s’ha consumat un gir significatiu en el procés. Només cal fer un petit exercici i accedir-hi a les webs de les diferents universitats. Ara, Bolonya és un important actiu, una opció de futur. Esperem que no sigui una reacció simplement epidèrmica. Tampoc hi manquen polèmiques de darrera hora. La crisi econòmica comportarà una retallada en els pressupostos públics dedicats a la recerca.
A deu anys de la Declaració de Bolonya, els ministres responsables de l'educació superior de 46 països es van reunir a Loivana el 28 i 29 d'abril de 2009 per a -segons les seves pròpies paraules- avaluar els assoliments del Procés de Bolonya i establir les prioritats per a l'Espai Europeu d'Educació Superior de la pròxima dècada. El complex context econòmic, social i acadèmic del període de la seva publicació no va propiciar el coneixement del document signat
“El Procés de Bolonya 2020. L’Espai Europeu d’Educació Superior en la nova dècada”. (Text també en
català -versió no oficial-).
Un cop consolidat el nou curs universitari i per l'equidistància entre l'inici del procés i l'horitzó ara apuntat fóra interessant una lectura del Comunicat de la citada conferència. El text -fonamentalment continuista- té un preàmbul i s’estructura en tres grans apartats: I) Resultats i consolidació. II) L’aprenentatge del futur: les prioritats de l’ensenyament superior per a la propera dècada. III) L’estructura organitzativa i el seguiment.
El primer apartat conclou amb la següent afirmació: “Els objectius establers per la Declaració de Bolonya i les polítiques desenvolupades en els successius anys segueixen sent vigents. Com que no s’han assolit completament tots els objectius, l’aplicació correcta i completa d’aquests objectius en l’àmbit institucional, nacional i europeu demana més temps i compromís més enllà del 2010”.
El segon apartat és el més llarg. Insisteix en l’esforç per l’excel·lència en tots els aspectes de l’ensenyament superior; l’atenció en la qualitat; el reconeixement el valor de les diverses missions de l’ensenyament superior: la docència, la recerca, la transferència, el compromís per la cohesió social i el desenvolupament cultural; la necessària preparació per respondre als canvis constants que demana la societat. Remarca l’accés i acabament equitatiu al sistema universitari, és a dir, el cos d’estudiants d’ensenyament superior hauria de reflectir la diversitat de la població europea, en definitiva, l’eliminació de totes les barreres per estudiar. Recorda que l’aprenentatge al llarg de la vida està lligat al principi de responsabilitat pública i que aquest requereix col·laboracions sòlides entre l’administració, institucions d’ensenyament superior, estudiants, empresaris i treballadors; i també, que aquest ha d’anar recolzat per una inversió i una estructura organitzativa adequada. Preveu un mercat laborat que cada vegada confiï més amb els nivells d’habilitats superiors i les competències transversals; unes institucions més receptives a les necessitats empresarials alhora que els empresaris entenguin millor la perspectiva educativa. Ratifica un aprenentatge basat en l’estudiant i en la tasca docent de l’ensenyament superior així com una reforma curricular continuada centrada en el desenvolupament del resultats de l’aprenentatge; Declara que l’ensenyament superior, en tots els seus nivells, s’haurà de basar en el desenvolupament i la recerca promovent la innovació i la creativitat; augmentarà el nombre de persones amb competències investigadores. Insta a l’obertura internacional de les institucions d’ensenyament superior internacionalitzant totes les seves activitats; aquesta tindrà un nou paradigma en les actuacions conjuntes, així com, en els entorns de cooperació i col·laboració amb altres regions del món. Considera en extrem important la mobilitat d’estudiants, del professorat, dels investigadors; és més, la mobilitat hauria de ser el segell de qualitat de l’EEES; a través de la mobilitat es realitza un importantíssim exercici de foment del pluralisme lingüístic i reforça la relació de les cultures; les polítiques de mobilitat s’hauran de crear per tots els tres cicles; també caldrà disposar d’un sistema de contractació internacional obert per atraure professors i investigadors ben qualificats. Una recopilació de dades millor i més exhaustiva ajudarà a veure el progrés que s’aconsegueix; unes eines de transparència aportaran informació sobre les iniciatives assolides així com la identificació i comparació dels respectius objectius. Juntament amb el finançament públic -que segueix sent la principal prioritat per garantir l’accés equitatiu i el successiu desenvolupament sostenible de les universitats-, s’haurà de cercar fonts i mètodes de finançament nous i diversificats.
La darrera part és un interessant guió de les estructures organitzatives del Procés de Bolonya així com del conjunt de mecanismes per realitzar el seu seguiment.
El Comunicat mereix una lectura serena i una resposta responsable per part dels agents implicats si es vol que la universitat sigui un veritable node de convergència en la construcció europea. En qualsevol cas, el compromís explicitat pels ministres exigeix una reciprocitat -en primer lloc- de les universitats i després d'un enorme conjunt d'institucions, sectors i agents. El rerefons de l'EEES no significa altra cosa que una nova Europa construïda des del màxim aprofitament del talent i capacitat de cada ciutadà. Les coses importants a mig o llarg termini tenen en el dia a dia la seva única oportunitat.
