PASSIÓ I RECONCILIACIÓ

(Fra Josep Manuel Vallejo) La característica més pròpia de la persona humana és l’anhel d’infinit. Quan aquest anhel s’aboca equivocadament, l’home esdevé una caricatura de si mateix.

La Passió de Jesús és el relat de com Déu reconcilia la desmesura humana, la seva follia, de com a través del seu Fill, apaivaga la prepotència humana, perdona la seva agressivitat, guareix les seves ferides.

La ferida humana és una ferida de la relació, de relacions ofeses, de ressentiments ofegats..., que degeneren en agressivitat o, si més no, en incomunicació. Quan estem ofesos, ferits pel que ens han fet, el més freqüent és no parlar, evitar la relació, fins i tot cares llargues... Tot i que voldríem, ens és molt difícil refer la relació, tornar al diàleg, a la cordialitat...

Sols podem reconciliar-nos, si aquell a qui hem separat de nosaltres, s’atansa de nou i ens estén la mà. Això és precisament el que fa Déu amb nosaltres a través de Jesús. Déu s’atansa on havíem posat una barrera; s’abaixa quan l’orgull ens havia encegat; aguanta pacientment la nostra desfermada agressivitat...

L’agressivitat desfermada al llarg de la Passió és fruit de la deformació de les relacions humanes produïda per una falsa imatge de Déu i de l’home: Judes traeix Jesús perquè no tolera un messies tan feble, tan poc poderós. Els jueus no suporten que Déu es pugui fer home, tan humà, tan limitat. El Diable no tolera la pobresa de Jesús, la seva impotència, la seva feblesa (Mt 4): “... Si ets Fill de Déu, baixa de la creu...”

El deliri d’omnipotència de l’home, l’engany de sentir-se fort, es guareixen en la Pobresa de Jesús. En la seva feblesa, Jesús ens mostra què és l’home, la nostra veritable identitat. Per guarir-nos Jesús recorre a la inversa el camí d’Adam. Aquest ha volgut divinitzar-se a través de l’orgull i l’enlairament (Gn 3), Jesús que és diví, no ha volgut aferrar-se als seus drets sinó que s’ha abaixat fins a fer-se un de nosaltres (Fil 2). Adam volgué ser autònom, independent, capaç de decidir el bé i el mal, Jesús al contrari, es fa totalment depenent i recorre el camí de l’obediència, del servent (Is 53). Adam alienat va caure en l’espiral de l’autojustificació i la culpabilització, Jesús carrega sobre seu les conseqüències de les culpes dels homes.

La resurrecció de Jesús serà una confirmació de la seva actitud reconciliadora: “... Pau a vosaltres...” I tornarà a menjar amb els qui l’havien traït, negat i abandonat, sense tirar res en cara, sinó refent l’amistat que ells havien trencat (Jn 21). “...Pere, m’estimes..?”. Tal com diu Isaïes: “... Pot ser repudiada l’esposa de la joventut?.... Jo t’havia abandonat per poca estona, però ara et recobro amb un amor immens.... T’estimo amb un amor etern...!”