Esperança

L’Advent que ara comencem és un temps preciós per avivar la nostra esperança. Però com viure esperançats en un món tan complicat, amb tants neguits i problemes?

L’home no pot viure sense futur. Som éssers constitutivament orientats cap al futur, creatius, amb projectes, amb expectatives... Quan això no hi és, ens marcim, ens entristim, ens deprimim. Per viure necessitem metes, projectes, il·lusions... El problema apareix quan aquestes metes són massa immediates, massa properes, massa petites... Quan les assolim, necessitem altes metes, altres horitzons. I què passa quan aboquem expectatives massa grans en realitats que són limitades? Que estem abocats a la frustració.

Masses expectatives posàrem en la Transició Democràtica, com si això ja signifiqués una societat sense injustícia o una política sense corrupció. Masses il·lusions posàrem en el Concili Vaticà II, com si aquest fet, en sols 50 anys, pogués fer l’Església més evangèlica i més moderna. I ara ens passarà igual amb la Independència... El nostre cor té un desig infinit que si s’aboca sols en realitats finites, queda decebut i frustrat. Un desig infinit sols pot saciar-se amb una realitat infinita: Déu.

Israel ho va haver d’aprendre al llarg de la seva història. Tota la història d’Israel és la història d’una Promesa feta a Abraham, que no s’acompleix mai del tot. Ni la Terra Promesa, ni la Monarquia, ni el Temple, acompliren del tot les expectatives d’Israel. I després de l’exili, la promesa renovada de retorn a la terra i reconstrucció del Temple, no acompliren les expectatives. I la renovada esperança en un Messies, sí, s’acomplí en Jesús, però no del tot: Jesús no va guarir tots els malalts, ni va fer fora els romans, ni va instaurar de nou la teocràcia a Israel... I després de la Resurrecció els primers cristians esperaven que la Parusia arribaria en la seva generació, i no va ser així. Poc a poc, la saviesa cristiana anà comprenent que la Promesa feta a Abraham té el seu acompliment definitiu en el Cel, i no en aquesta terra. En la mesura que posem la nostra esperança en realitats terrenes, quedarem decebuts, perquè no hi ha cap societat, cap projecte, cap amor humà que pugui omplir l’anhel del nostre cor. L’única realitat on ens podem recolzar de debò és en el Senyor-Ressuscitat, aquí sí que rau l’autèntica font d’esperança!