Gràcies, Senyor, no pel dolor en si mateix,
no per la boira del pensament,
ni per l’anihilació del sentiment,
no perquè el meu pes m’aclapari
impedint que m’enlairi cap a Tu,
fins al Cel,
allà on es nodreixen les arrels del meu cor.
Gràcies, Senyor, perquè en el dolor m’empares,
perquè no cal que et pensi perquè Tu siguis,
ni cal que et senti perquè Tu m’estimis,
ni em cal pujar fins al lloc del qual Tu ja has baixat.
Gràcies perquè em podes
i perquè redreces les arrels del meu cor
com només Tu saps que em convé
per poder estimar sempre més,
per donar cada cop més fruit,
per fer camí vers la Plenitud.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.