La pregària i el desig

Aquesta carta té per a mi dos punts destacats: el discurs sobre la pregària com a desig i la noció de “docta ignorantia” (una de les primeres vegades que surt aquest terme, juntament amb el Pseudo-Dionís, terme que Nicolau de Cusa posteriorment farà cèlebre), dos temes estretament enllaçats.

Es tracta d’una carta de St. Agustí a Proba, una «viuda rica i noble, mare de família nombrosa» (2,6), que li ha demanat que li parli de la pregària. En una introducció d’entrada en contacte, li alaba la seva «preocupació per la pregària» (orandi cura), perquè això vol dir que ella, tot i no trobar-se “desolada”, sap que en aquesta vida no es pot viure segur (in hac uita nulla anima possit esse secura) (1,1) (fent un joc de paraules entre la cura i la secura, dos termes molt agustinians: la cura, que Heidegger recepcionarà amb tant de ressò, i la inquietud).

Això que sembla ésser només un acolliment de la demanda que Proba li ha adreçat, és ja un entrar en el tema i, en concret, en el primer punt, que St. Agustí mateix definirà dient que primer li ha explicat «com has de ser per a pregar» (4,9). I com cal ser per a pregar? Doncs «desolat»: «per amor de la vida veritable, doncs, has de considerar-te desolada en el segle» (2,3). «L’ànima cristiana s’ha de considerar desolada, per no cessar de pregar» (2,5); «et convido que et sentis desolada enmig de tots els que romanen amb tu en aquesta vida i t’atenen» (2,6); «recordat que estàs desolada» (3,7). Sobre això hi torna al final (16,30). Aquesta desolació ve d’un doble motiu, perquè no es pot trobar suport veritable en allò que el món pot oferir, les riqueses i els honors (2,3-4), i perquè cal tenir el cor net per veure Déu i, per tant, un cor desprès (2,5). I finalment li recorda que aquest despreniment el practicaren «molts sants i santes» escampant «per les mans dels pobres aquesta mateixa riquesa» (3,8), una invitació a realitzar el despreniment en l’ajuda als necessitats. Per pregar cal ser i sentir-se indigent, cal tenir inquietuds i desitjos.

Després d’haver esmentat com s’ha de ser per a pregar, és a dir, desolat, no confiant en un mateix i allò que té, sinó essent desprès i generós amb els pobres, donant a entendre que la pregària no és només un acte, sinó una manera de ser i de viure, passa St. Agustí a tractar què s’ha de pregar, l’objecte de la pregària. La resposta és prompta i taxativa: «demana la vida benaurada» (4,9). Donada la resposta, n’ha de seguir l’explicació: «què és la vida benaurada» (5,10). Primer de tot se’n descarten opinions errònies: 1) feliç no és «aquell que viu segons la seva voluntat» (5,10), perquè hom pot voler allò que no li convé; 2) tampoc rau a tenir honors i llocs de poder (6,12).

Així com els mitjans de vida es desitgen no per ells mateixos, sinó per la vida que propicien, hi ha dos béns que es poden desitjar i demanar per ells mateixos, són «la integritat del ser humà i l’amistat» (6,13). «S’ha de pregar per aquests béns: quan es posseeixen, per tal que no es perdin, i quan no es tenen, per assolir-los» (6,13). Però l’objecte de la pregària no acaba amb aquesta petició; fins i tot aquests béns han de ser referits «a aquella vida en la qual es viu amb Déu i de Déu» (7,14), per això allò que cal demanar és la «vida benaurada» (8,15).

Si el Senyor mateix és el qui ens ensenya aquesta petició, aquest fet ¿no converteix en supèrflua la pregària? L’exhortació a pregar sempre sense defallir (Lc 18,1) i la constatació que el Senyor ja sap què necessitem, aquesta paradoxa ens endinsa en el cor de la pregària. Doncs, ¿en què consisteix la pregària? «Pretén exercitar amb la pregària els nostres desigs, i així prepara la capacitat per a rebre allò que ens vol donar» (8,17). La pregària rau, per tant, en avivar i revifar el desig: prendre consciència de l’objecte del nostre desig, augmentar-ne la seva estimació, tenir-lo present i anhelar-lo amb més força. Aquesta exercitació del desig no tendeix a conformar-nos amb la nostra mancança, a satisfer-nos amb el que tenim i és a la nostra mà, a instal·lar-nos en la indigència, o a distanciar-nos d’allò que sospirem. Ans al contrari, és com la vigilància que ens fa promptes, ens «prepara la capacitat per rebre».

I ¿per què cal preparar-se per rebre el do de Déu? Perquè es tracta d’un do que supera la nostra capacitat de desitjar. Per això cal que la pregària «dilati» el nostre cor per a rebre, l’eixampli i el faci un poc més proporcionat a allò que espera rebre. Rebrem tant més com més capacitat tinguem per a rebre. La capacitat per a rebre es mesura no pel nostre coneixement, o almenys no només pel coneixement, sinó pel nostre afecte; d’aquí surt aquest principi d’equivalència: «tant més abundant serà l’efecte com més fervorós sigui el nostre afecte» (9,18). La pregària, exercitant el desig, augmenta l’afecte i l’efecte. Si la pregària és qüestió de desig i afecte, l’exhortació paulina de «pregueu sense interrupció» (1Tes 5,17) significa «desitgeu sense interrupció» (9,18).

¿Què significa «exercitar el desig»? Per una part, significa conèixer, estimar i tendir cap allò que desitgem. Però aquest moviment de tensió, de versió cap a l’objecte estimat, implica també sostraure l’atenció de les preocupacions i negocis que enterboleixen el desig (9,18). Per altra part, si el pregar és conèixer les nostres necessitats «en presència de Déu» (9,18), això no significa loquacitat, sinó que «pregar molt és trucar amb una sostinguda i piadosa excitació del cor a la porta d’aquell qui preguem» (10,20). Però tampoc no significa menystenir la paraula, que és necessària, per a la pròpia amonestació (8,18) i per veure què demanem (11,21). «És mester valer-se d’aquestes paraules [es refereix a les del Parenostre] per a imprimir en la nostra memòria les realitats mateixes» (11,21).

El fil de la necessitat de les paraules ha conduit St. Agustí a recordar el Parenostre i en ell veu el contingut de tota pregària (11,21-12,23). «Res no trobaràs, segons crec, que no estigui contingut i inclòs en la pregària del Senyor» (12,22). La pregària del Senyor indica el que es pot pregar «espiritualment», tal com pertoca als «renascuts en esperit» (12,22). Fins i tot aquell que pregui guiat «per la concupiscència que sent» per als béns d’aquest món, trobarà al Parenostre la petició adequada: «deslliureu-nos de mal». Així que en el Parenostre tenim «no sols les condicions per a pregar, sinó també allò que has de demanar» (13,24).

De tota manera no sempre és fàcil destriar allò que s’avé a la vida benaurada. És normal que hom vulgui veure’s lliure de tota tribulació, com sant Pau, a qui, nogensmenys, Déu li respongué que li era prou la seva gràcia (2 Cor 12,9). Sabem que cal demanar «aquella única cosa», “«l’única i sola vida benaurada», aquella que és «la font de la vida» (14,27); però malgrat aquesta claredat, «hi ha en nosaltres una docta ignorància», «docta per l’Esperit de Déu, que ajuda a la nostra feblesa» (15,28), però ignorància perquè no sabem què hem de demanar. La «docta ignorància» és el saber propi del desig, segons la clàssica exposició platònica al Simposi, doncs, si la cosa desitjada «ens fos totalment ignorada, no la desitjaríem. I, per altra part, si la veiéssim, no la desitjaríem ni la demanaríem» (15,28). I essent la docta ignorància el saber propi del desig, és alhora el saber de la pregària, que per això s’ha de deixar guiar per l’Esperit.

Comentari: la pregària com a desig

La pregària és sempre un desig, fins i tot en el sentit que mai no és una realització satisfactòria; és més tost un propòsit que una consecució. Ara bé, aquí St. Agustí ens parla, no del desig de fer pregària, sinó del desig com a contingut de la pregària.

En la pregària expressem necessitats, presentant-les al Pare. Però l’objecte de la pregària no són les necessitats, sinó el desig, que en el fons no és altre que el desig de Déu, de la vida benaurada, que és Déu mateix, en qui trobarà repòs la inquietud del nostre cor. Per això mateix la pregària és qüestió de desig, no de necessitat.

Aquesta distinció entre desig i necessitat, que ha destacat el corrent psicoanalític, especialment Freud i Lacan, és clau per entendre de què es tracta en la pregària. La necessitat és allò que es satisfà i, una vegada satisfeta, s’apaga. El desig, en canvi, com més s’intenta satisfer, més creix. La raó d’aquest comportament contrastant és que tenen dos termes totalment diferents. La psicoanàlisi els sol exemplificar en el nadó, que, per una part, té necessitat de l’aliment que la mare li proporciona; la necessitat té per terme un objecte; en el cas del nadó és la llet, l’aliment. El desig, en canvi, té per terme l’altre, la persona, la relació afectuosa; en el cas del nadó és la relació amb la mare, la carícia, el tracte.

Això, traslladat a la pregària, vol dir que en la pregària poden actuar objectes diversos, sigui de petició o de meditació; però el que realment es cerca és la relació amb Déu, la relació amorosa, el tracte “amb aquell que sabem que ens estima”. La pregària s’origina en el desig, es nodreix del desig i alhora el desig és el que nodreix la pregària. Els objectes són més aviat l’ocasió del tracte, de la relació, de l’afecte, que és el que en el fons interessa.

Gabriel Amengual i Coll