Així com en el número anterior de la nostra revista exposàvem tres punts de reflexió, una mena d’examen de consciència presbiteral, manllevats de l’exhortació Evangelii Gaudium, que ens servien per a afinar el nostre esperit davant la celebració del Tríduum pasqual, ara és bo de prendre com a punt de referència l’homilia de la Missa Crismal pronunciada pel papa Francesc el dia 17 d’abril, Dijous Sant. Ho fem en ple temps de Pasqua, després que hem posat el cor i hem abocat les energies en les nombroses celebracions litúrgiques dels dies sants, del tot promptes a servir els misteris dels quals hem estat fets dispensadors.
«La joia del sacerdot és un bé preciós no tan sols per a ell sinó també per a tot el poble fidel de Déu». Aquesta és la realitat que traspassa la vida dels qui van ser ungits amb el sant crisma el dia que van ser ordenats. Aquell dia l’oli de l’alegria va córrer per les seves mans, mentre per dintre corria la gràcia sacramental que els omplia de manera abundosa. Els qui hem estat ungits per l’oli de l’alegria, portem la joia d’un ministeri immerescut i confiat a la nostra petitesa. Ser prevere no és el resultat d’un esforç voluntarístic sinó la culminació d’una crida que passa, tanmateix, per la feblesa. La grandesa ve del do que hem rebut. La petitesa prové de les nostres mancances i incapacitats, que són guarides per la medicina que és el mateix Jesús. Sense ell, sense l’amistat i la companyia del Bon Pastor, seríem persones ben pobrissones, més aviat impacients i, certament, indefenses. El Papa afirma amb rotunditat: «Ningú no és més petit que un sacerdot deixat a les seves pròpies forces». Si haguéssim de batallar amb les nostres úniques forces, seríem víctimes fàcils de l’Enemic, que es complau a atacar els qui van més per lliure, els qui viuen refiats de si mateixos i no escolten ningú.
Per definició, l’alegria vinculada amb la unció sacerdotal és incorruptible, ningú no ens la pot arrabassar. Com diu l’Evangeli segons Joan, «la vostra alegria ningú no us la prendrà» (16,22). L’alegria del prevere pot decandir-se per les preocupacions, potser el pecat la pot asfixiar, potser la rutina la pot desvirtuar, però en darrer terme és com la brasa d’un caliu, que torna a revifar i es converteix en un bon foc. Per tant, ni el qui se senti més enfonsat o dispers o desubicat en el seu ministeri, ni el qui caigui en l’accídia o tristesa i li sembli que res del que fa no té sentit, no deixarà d’aixecar-se si retorna a la paraula de Déu, a la pregària i a l’amor incondicional envers els pobres. L’alegria rebuda el dia de l’ordenació és inestroncable, sempre que el prevere es mantingui, com diu el Papa, «en íntima relació amb el sant poble fidel de Déu». En altres paraules, l’alegria del prevere és fonamentalment missionera: el porta a atansar-se al poble, fent ell el primer pas, sense judicar ni seleccionar, vivint en la misericòrdia del qui és «el cap dels pastors», Jesús, el Senyor (Primera carta de Pere 5,4).
Per tant, l’alegria del prevere no és individualista ni induïda, sinó que s’arrela en el ramat que ell serveix. El prevere no camina sol per aquest món: el poble de Déu, que camina amb els seus pastors, guarda i sosté l’alegria del prevere i la seva opció de servei, en la mesura que aquest poble és capaç de protegir-lo, d’abraçar-lo i d’ajudar-lo a obrir amorosament el seu cor. Podríem dir que el prevere guarda el ramat que li ha estat confiat i que, alhora, aquest ramat el guarda a ell i el manté en l’alegria de la unció que ha rebut. D’aquesta manera es produeix un intercanvi de dons: el prevere ofereix amb generositat i simpatia les seves energies a la comunitat de la qual és pastor, i aquesta li fa costat pel fet de ser herald de l’Evangeli i servidor de l’altar.
Cal, però, deturar-se en allò que el Papa anomena les tres germanes de l’alegria: la pobresa, la fidelitat i l’obediència. Renunciar a amuntegar riqueses o honors o privilegis i configurar-se a Jesús, pobre i humil, és tot un projecte de vida, indispensable per a ser sacerdot del Crist. Aquesta configuració a ell tan sols arriba a bon terme si el prevere es deixa enriquir per la pobresa del Senyor, que ha renunciat a la seva riquesa per enriquir-nos a nosaltres, i per la seva amistat, que és pau i repòs. L’alegria, doncs, no s’aconsegueix capbussant-se en la pròpia psicologia, cercant mecanismes de benestar que tranquil·litzin, sinó sortint d’un mateix i anant a la recerca de Déu i del poble que ens ha estat confiat. Qui s’allibera de si mateix i troba la seva identitat en la pertinença al poble de Déu (vegeu Evangelii Gaudium 268), viurà amb alegria la crida presbiteral.
La segona germana de l’alegria és la fidelitat. A partir de la fidelitat s’entén la fecunditat que assenyala la vida del prevere. El prevere no viu el seu celibat de manera eixorca, sinó fecunda, ja que com assenyala l’apòstol, n’engendra molts i moltes en el Crist (Primera carta als Corintis 4,15). Exerceix una paternitat materna, carregada de misericòrdia, que creix en la mesura que creix el seu compromís concret amb els qui són alhora germans i fills seus. El prevere construeix, enviat pel bisbe, una Església viva, en la qual l’atenció a cada ovella, sobretot la que està ferida o malalta, és prioritària. En un món on abunden les ferides del cor, el prevere cerca d’estar a prop dels qui s’han perdut, d’escoltar els qui necessiten on descansar-se. El prevere és un pecador que, malgrat tot, renova la seva fidelitat «a l’única Esposa, a l’Església».
L’alegria té, com a tercera germana, l’obediència. És impossible ser prevere sense la disponibilitat amb què la Mare de Déu s’apressa a visitar la seva parenta, Elisabet, o sense la cura que demostra quan el vi manca a Canà. Aquesta disponibilitat es manifesta quan el prevere renova la seva promesa d’obediència al bisbe, però també quan es posa al servei de l’Església i en fa una «casa de portes obertes», que és llar i refugi dels qui viuen al carrer, dels malalts, dels joves, dels infants… No hi pot haver discriminacions quan es tracta d'aixoplugar i d’acollir. L’obediència és l’entranya de l’alegria. És bonic fer-nos obedients els uns dels altres, és a dir, posar-se al servei de l’altre seguint el mandat del Senyor, aquell que es féu «obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Filipencs 2,8).
Pasqua és temps de l’alegria. La joia del Ressuscitat omple l’Església, que acaba de rebre el regal de dos nous sants: sant Joan papa, i sant Joan Pau papa. Dos pastors que van estimar el ramat de Jesucrist i van escampar la joia de ser cristià, que foren fills d’una Església que es reuní en Concili i va entrar al nou mil·lenni amb esperança. Que intercedeixin per nosaltres i pel món sencer, ells que foren pregoners de la pau i de la unitat, ells que anunciaren l’Evangeli sense defallir.
Armand Puig i Tàrrech
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.