Wotrubakirche, la trinitat megalítica.

D’aquí que potser li hauria escaigut millor un altre nom que fes referència a algun màrtir, a quelcom críptic o fins i tot penitencial a l’estil dels també brutalistes Memorial del Holocaust de Berlín (2005. Peter Eisenman) o del Santuari d’Aranzazu (1950. Sáenz de Oiza i Luís Laorga). Així i tot, mirant de salvar la intencionalitat de l’autor i cercant una lectura en clau trinitària, Fritz Wotruba afirmava: “L'aparent caos creat per la disposició dels blocs asimètrics té la intenció de donar, finalment, una unitat harmoniosa”, és a dir, hi ha una voluntat de unitat i diàleg en una diversitat aparentment desconcertada.

Un altre aspecte interessant és la relació entre l’espai interior i l’entorn exterior. A diferència de les també “formigonades” i brutalistes esglésies del veí suís Walter Förderer (com l’Església de la Santa Creu, Chur, 1967-69), la massa de la Wotrubakirche no aïlla l’usuari en un pati tancat o en una cova, ni el reclou en un espai hermètic sinó que aquesta massa es desplaça i descomposa en multitud de peces per tal de deixar escletxes de llum i visuals diverses vers un entorn verd i frondós, amb un vidre simple i transparent de separació, com qui passeja per una runa molt antiga perduda al mig del bosc a semblança de les pintures de Caspar David Friedrich (imatge de l’esquerra).

Pel que fa a la planta i a la distribució litúrgica de l’espai (imatge superior), podem veure que hi ha una nau – si és que realment la podem anomenar així - aproximadament longitudinal i una capella lateral reservada al santíssim. En un principi l’altar restava isolat entre el gran crucifix metàl·lic i els assistents, el presbiteri quedava a un costat i gran part de les cadires del santíssim estaven encarades a l’altar. Pel que es veu, ara han posat cadires a banda i banda de l’altar que han desplaçat fins al bell mig de la nau, han deixat el presbiteri igualment a un costat i han disposat encara algunes fileres de seients enfrontats al presbiteri. Per altra part, l’espai del santíssim queda més apartat i tots els seients es disposen a conveniència de la celebració, segons vaig poder veure en la meva visita, en la que no vaig poder assistir a la celebració eucarística però sí vaig poder veure com celebraven un bateig un tant “sui generis” (amb la música de “Forever young” d’en Bob Dylan de fons). Suposo que aquestes modificacions tenien la intenció de fer un espai més central i participatiu pel que fa a l’eucaristia però suposo que, donades les reduïdes dimensions de l’edifici, potser tampoc calia.

Aquesta església em deixa un regust estrany. Entenc que la comunitat trigués dotze anys en superar la polèmica de l’edifici i iniciar-ne la construcció; entenc el que cercava l’escultor: “formar alguna cosa que demostri que la pobresa no ha de significar la lletjor, que la renúncia pot ocórrer dins d'un entorn preciós i extremadament senzill però que et doni una sensació de felicitat”; però també entenc que hi ha poca reflexió sobre què és una església i quina és la felicitat que s’ofereix en aquest edifici. Certament, la composició escultural i la relació ple-buit en un marc feréstec és molt suggerent, però potser aquest discurs sensitiu resulta alié, independent o entotsolat envers l’esperança cristiana. Com a contrapunt podríem parlar de l’obra religiosa d’un altre escultor, Eduardo Chillida, que també juga amb la matèria de forma abstracta però no per això deixa de ser explícit (per exemple penso en l’altar de l’església de St. Pere de Colònia), o la famosa “Església de la llum” de Tadao Ando.