El cristianisme és una gran paradoxa. Un gran acudit que constantment sorprèn i desborda. Per exemple, com arquitecte m'interessa l'espai religiós i em pregunto, com tants d'altres, la manera de cercar "l'àurea" adient a aquest espai. Molts fan jocs de llums (Steven Hall a la Saint Ignatius Chapel o Richard Meier a Dives in Misericordia), o inventen sostres explotats (Andrea del Pozo), o fan una recreació del Paradís fusionada amb la Jerusalem Celestial Apocalípica (Antoni Gaudí)...
... quan, de sobte, recordes això: "(Déu) habita en una llum inaccessible. Cap home no l'ha vist mai ni és capaç de veure'l" (1ª Tim 6, 16). Aleshores, davant aquesta absoluta transcendència i misteri de Déu, sembla que no quedi res més a fer que "tancar la paradeta" i deixar de pensar en l'espai de relació amb Ell. Deixar ben clar que tot intent de formulació, fins i tot qualsevol intent de catequesi "pètrea" dels edificis religiosos, no és més que un balbuceig, una explicació bàrbara i matussera que destrossa allò del qual vol parlar. Qualsevol edifici que se les doni de "místic", en el fons no és més que un foc d'encenalls, pura façana, pur cartró-pedra tan mort com ho està un ídol. S'han tallat els ponts, no hi ha mediació possible, ni tan sols la cacarejada i reivindicada "via pulchritudinis" dels neo-evangelitzadors (Rino Fisichella). No hi ha construcció religiosa (física o mental) que ens porti vers Déu com no hi ha torre de Babel que ens apropi a les alçades celestials (Karl Barth). Restem en la indigència del fideísme i la teologia apofàtica.
...però, encara més sobtadament, quan ho podem donar per perdut, apareix un regal: Malgrat la inaccessibilitat de Déu, Aquest ha habitat la nostra contingència. Hi ha una "teofania" del transcendent en la immanència: "El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres" (Jn 1,14), de forma que, quan ens preguntem per l'hàbitat de Déu, aquest ens dóna una resposta dinàmica, existencial: "Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs? Els respon: Veniu i ho veureu. Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia." (Jn 1, 35-51). Si abans dèiem, amb raó, que Déu habita en una llum inaccessible, també és cert que aquesta s'ha fet accessible en el seu "il·luminat" fins a esdevenir una mateixa cosa: "Jo sóc la llum del món" (Jn 8,12). És potser per això que la metàfora de la llum i el Crist pren tanta força i és tan significativa en la reeixida "Capella de la llum" de Tadao Ando tot i el perill o excés de la seva literalitat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.