Ara entenc en Rafael Moneo! (+ ponència “ARC i Nova Evangelització”)

Des del dijous i fins aquest diumenge té lloc a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes el XXXVIIè Curset de l’AADIPA (veure notícia) “Patrimoni Sacre. Permanent Innovació”. La veritat és que està sent un luxe poder participar-hi i escoltar als ponents, entre els quals he tingut la sort de col·laborat posant una nota més “teològica” (per no dir clarament “pastoral”) amb la ponència “Arquitectura religiosa contemporània i Nova Evangelització”. Espero poder parlar-vos de tantes coses interessants que s’estan presentant per aquí però, de moment, teniu (abaix) la presentació i el document (aquí) de la meva ponència per a qui li interessi.

Arquitectura Religiosa Contemporánea y Nueva Evangelización from eloi_aran

Deixeu-me encara parlar d’un descobriment: En Rafael Moneo, parlant de l’Església de Iesu, va afirmar (fins a tres vegades) que ell orientava el temple parroquial a l’est... (atenció) “perquè la tradició cristiana és que les esglésies mirin a Roma, així com les sinagogues s’orienten a Jerusalem i les mesquites a la Meca”. És possible que Rafael Moneo no sàpiga que les esglésies s’orienten a l’est perquè s’identifica la llum del matí amb l’esperança escatològica cristiana (és a dir, la vinguda de Crist)? Doncs sí (Ai si ho sapigués en Plazaola!, quina desil·lusió!). Ara entenc perquè, tot i orientar el presbiteri de l’església de Iesu cap a l’est, no hi ha cap obertura cap al sol naixent. A Moneo li interessa més la composició urbanística o fer referència al mur immaculat del presbiteri de l’Església de Corpus de Rudolf Schwarz que no pas la teologia de la llum (malgrat que compensa aquest “lapsus” amb el magnífic lluernari cruciforme zenital).

De la xerrada de Moneo també me’n vaig endur una altra cosa: el supermercat edificat sota el complex parroquial de Iesu no es posa sota la superfície del temple, ergo, confirma el que ja vaig intuir quan vaig visitar l’edifici fa dos anys i escaig: que compleix la normativa del Codi de Dret Canònic on es diu que no poden haver-hi usos profans sota un temple. Aquesta relació entre mercat i espai sacre donaria encara molt més de sí. Resulta curiós que un arquitecte tan proper formalment al misticisme del Mestre Eckhart (llegiu el seu escrit sobre “El temple buit”) hagi accedit a la creació del supermercat però, per altra banda, l’arquitecte toca molt de peus a terra i admet, com la majoria de gent que es dedica a la gestió del patrimoni sacre, que cal trobar vies de finançament per la nova arquitectura religiosa.

PS: Apareixerà un article sobre les Jornades Internacionals de Patrimoni Sacre al setmanari Catalunya Cristiana del 4 de gener.