(Peio Sánchez / Universitaties) "Estrets en tot, però no esclafats; apurats, però no desesperats; perseguits, però no abandonats; enderrocats, però no aniquilats" (2 Cor 4,8). En aquesta experiència, que descriu Pau quan presenta el preciós tresor de la vida a la fragilitat del fang, ens endinsa la pel · lícula "Arrugues" d'Ignacio Ferreras.
Aquesta animació, destinades a joves majors o adults, té el sabor de les narracions explicades des de la veritat nua. Presenta un dibuix que trasllueix emoció en la seva senzillesa i una animació detallista en la simplicitat, formalment s'allunya del tipus de propostes basades en l'espectacularitat a l'estil dels grans estudis tipus Pixar-Walt Disney o Dream Works.
Emilio és un director de banc jubilat que ha dedicat tota la seva vida a treballar i que quan comença a patir Alzheimer seva família decideix enviar-lo a una residència de gent gran. Allà es trobarà amb Miguel, un murri que ha sobreviscut a força de no crear vincles amb ningú per així no esperar res de cap. L'ambient de centre serà de cloenda determinat per les limitacions dels que es van deteriorant, la passivitat dels que ja viuen desconnectats, l'abandonament dels familiars i les bones, encara que en general bastant inútils, intencions dels professionals que els assisteixen.
El guió basat en el còmic del mateix títol de Paco Roca (Premi Nacional de Còmic 2008) fa molt poques concessions efectistes i malgrat tractar els personatges amb tendresa i humor, no consent anar més enllà del somriure ni traspassar l'emoció perdent peu en la realitat. Aquesta opció, poc freqüent en l'animació, acaba per conquerir l'espectador, que confia en no ser manipulat ni apartat de la veritat. I aquesta es converteix en la gran virtut comunicativa de "Arrugues". Tots sabem que tard o d'hora ens tocarà ser Emili o Miguel.
Per això se li perdona a la història el seu to melancòlic, bé harmonitzat amb l'ocupació d'un color esmorteït i sense brillantor. El començament és un directe a la consciència. Fins i tot la part més còmica i aventurera es desplega i es resol sense moltes retòriques. A "Arrugues" no es plantegen ni miracles ni impossibles. Només hi ha la elemental maniobra de donar la volta i canviar de camí, en l'espai just de la consciència.
No hi ha dubte que aquesta pel · lícula recollirà alguns premis, tant als Goya com en els Annie, premis d'animació dels EUA, encara que no ha pogut finalment competir als Oscars. La novetat i el valor d'aquesta proposta és que ens col · loca davant el que avui o demà enfrontarem. I quan el cinema fa de mirall de les pròpies "arrugues" es transforma en un relat suggerent per afrontar la vida sense fugides ni maquillatges. En aquest cas la pantalla convida a la veracitat.
Des del punt de vista espiritual, hem de ressaltar el conte sobre com atrapar un núvol. I és que sempre es pot fer alguna trampa a la vida. Anar més enllà per trencar el cercle de l'obvietat, tant si és la limitació física o l'abandonament dels altres. I fer trampes és comptar amb l'Invisible. Des del punt de vista antropològic, la pel · lícula ens enfronta a dues experiències ineludiblement i inesperadament humanitzadores: cuidar i ser cuidats. La qualitat humana i la fondària personal es juguen i calibren en ambdues tessitures. Assumir la responsabilitat de tenir cura quan toca i no fugir d'estudi, ja que en això ens hi juguem la nostra pròpia honestedat. I, el que probablement és més difícil, deixar-nos portar quan arriba l'hora de la malaltia. Ambdues suposen coratge i humilitat com els que ens ensenyen els protagonistes. Recomanable per als que estan disposats a mirar de cara al que vingui, especialment per als que no s'arruguen. No per herois o valents, sinó per resistents i confiats.
Avís: Amb pressupostos modestos però amb càrregues de profunditat i autenticitat nostre cinema s'obre pas, prenguem nota.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.