Els bisbes parlen del diumenge de l'Alegria

GIEC Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del diumenge de l’alegria, anomenat Gaudete, i de viure alegres i contents en el Senyor, així com del pessebre, una bonica tradició, de la solidaritat amb els més necessitats, de la veu de l’Advent, d’evangelitzar enmig de la nostra societat, de l’esperança constant en nostre Senyor Jesucrist, del desert i el verger i del Missatge de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola 'Enviats a acollir, guarir i reconstruir'.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “la vida cristiana és curulla d’alegria” i que “la vida és plena d’alegria, per damunt de tot, gràcies a la promesa de Jesús de Natzaret, una promesa feta, paradoxalment, la vigília de la seva passió i mort: «Ara us entristiu, però la vostra tristesa es convertirà en alegria, perquè me’n vaig al Pare.»”. Recorda que “aquest diumenge tercer d’Advent és el diumenge anomenat gaudete, és a dir, de l’alegria”, i que “gaudete vol dir ‘alegreu-vos’ i és la primera paraula de l’introit de la missa del dia, que s’extreu del text de la carta de sant Pau als filipencs (4,4) i que ens vol animar a preparar el Nadal”. Expressa que “l’alegria autèntica no és l’optimisme, ni la rialla, ni la disbauxa col·lectiva”, sinó que l’alegria profunda de la que ens vol fer adonar “és interior i és preocupació pels altres”, “és, en definitiva, resseguir les benaurances de Jesús: Feliços els nets de cor, els qui ploren, els pobres, els compassius, etc.”. Afirma que “la Bona Notícia i l’arrel de tota aquesta alegria és que Déu ens estima” i que “això ens dona seguretat, confiança i, evidentment, l’alegria profunda que perdura i és plena d’esperança” perquè “Déu, a través del seu Fill Jesucrist, s’encarnà en Maria, es feu humà com nosaltres, ens ha estimat fins a l’extrem fins donar la vida per nosaltres i ens ha ensenyat a participar de l’alegria eterna”. Reconeix que “aquesta alegria de saber-se estimats també té esculls que se’ns presenten a la vida”, però que “també l’Evangeli ens dona el remei per a continuar contemplant la vida amb alegria”: “la clau està a no tenir por”. Finalment, diu que una de les grans lliçons de sant Francesc d’Assís quan parla de l’alegria perfecta és que “per damunt de totes les gràcies i dons de l’Esperit Sant, hi ha el de suportar alegrement els mals moments per amor”.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que “anem avançant en el nostre camí cap a Nadal, un camí de joia i esperança” i que el tercer diumenge d’Advent, anomenat Gaudete, “la litúrgia ens convida a intensificar l’alegria i agraïment davant el misteri del naixement del Fill de Déu, per al qual ens estem preparant”. Expressa que “som convidats a compartir i irradiar al nostre voltant l’alegria de la trobada amb el Senyor”. Recorda també que quan fa sis anys va haver de cercar un lema episcopal, tot d’una va escollir-ne el següent: «Serviu el Senyor amb alegria» (Sl 99,2) i que va considerar que aquell servei per al qual el cridava el Senyor no era sols una crida per a ell, per tal de servir-lo únicament ell, sinó que va desitjar que “es convertís en un lema eclesial, comunitari, sinodal, de fe compartida, de servei joiós compartit”. Remarca que “l’antífona diu «serviu», no diu pas «serveix»” i que “diu «serviu», tots i totes, fraternalment, jo amb vosaltres, i vosaltres amb mi, tots sempre ben units servint el Senyor, especialment en els seus predilectes: els malalts, els febles i afeixugats per qualsevol circumstància, els pobres i necessitats”, “tots al servei del Senyor, i amb alegria”, “l’alegria que mai ningú no ens podrà prendre, la joia que neix del viure en l’amor del Pare, el goig que neix del cor del qui lloa el Senyor perquè viu l’alegria de ser seu, tot seu”. Desitja que “tant de bo mostrem al món la veritable alegria d’haver trobat Jesús, l’alegria d’haver experimentat l’amor gratuït de Déu que ens perdona i confia en nosaltres per difondre arreu l’alegria de l’Evangeli, com a deixebles seus missioners”. Finalment, demana que “visquem alegres i contents en el Senyor, per tal d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les amb el goig de l’Esperit”.

El cardenal Joan Josep Omella recorda que “ens trobem immersos en el temps litúrgic d’Advent” i que “la litúrgia d’aquestes setmanes ens ajuda a preparar la vinguda de Crist al nostre món”. Expressa que “preparem els nostres cors amb la pregària i també preparem il·lusionats les nostres llars amb elements nadalencs i amb una bonica tradició: el pessebre”. Recorda que aquest any “es compleixen 800 anys de la primera escenificació del pessebre, que va ser obra de sant Francesc d’Assís”, que “els biògrafs de sant Francesc d’Assís expliquen que, uns dies abans del Nadal de 1223, sant Francesc va arribar a Greccio, un poble que li va recordar el paisatge de Betlem, on segons la tradició va néixer Jesús” i que “és per això que, amb l’ajuda dels habitants d’aquest poble, va decidir escenificar el naixement de Jesús en una cova de Greccio”. Explica que “els nostres pessebres, doncs, tenen un origen franciscà”, que “hi ha sempre cinc figures fonamentals: el nen Jesús, la Mare de Déu, sant Josep i també, el bou i la mula” i que voldria compartir “una reflexió sobre dos elements de gran tradició a Catalunya que de vegades oblidem i que han recollit alguns estudiosos”: “la presència d’alguna casa o edifici en ruïnes”, que “simbolitzen la humanitat, un món ple de conflictes en què hi ha cada cop més empobrits” i “una figura molt entranyable”, “un pastor que prepara el menjar en una olla”, una figura que “ens pot ajudar a tenir una actitud contemplativa davant del naixement de Jesús”. Finalment, expressa que “el pessebre, tal com ens diu el papa Francesc ens ajuda a recordar que «el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre és prop nostre» (Admirabile signum, 3)” i demana que “preparem el nostre cor per rebre Jesús, l’amic que mai no falla”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “la proximitat del Nadal, la festa de l’Encarnació del Fill de Déu, que es feu pobre per enriquir-nos a tots (cf. 2Co 8,9), ens fa recordar amb esperit solidari, tots els qui passen dificultats econòmiques i tants altres tipus de pobreses i vulnerabilitats, soledat, malalties, necessitats d’habitatge, d’amor…”. Expressa que “és bo pensar que rere les fredes estadístiques dels índexs de pobresa, que augmenta al nostre país, hi ha persones que ens necessiten”, que “rere les dades que ens aporten els germans voluntaris de Càritas, hi ha persones que donen i reben, hi ha la solidaritat de tota la nostra Diòcesi” i que “podem afirmar que, quan estimem “amb obres i de veritat” (1Jo 3,18), neix Jesús i tots rebem i tots donem”. Considera que “Nadal ens fa aprendre de nou l’íntima connexió que hi ha entre la celebració de la fe i de l’Eucaristia, i la solidaritat amb els més necessitats tan materialment com espiritualment”, que “Nadal ha de ser l’empenta per comprometre’s efectivament en l’edificació d’una societat més igualitària i fraterna” i que “el Nadal que celebrem ens empeny pels camins de la caritat i de la solidaritat, del servei i de l’opció preferencial pels més pobres i desvalguts”. Informa que “aquest diumenge, és tradició recordar i agrair el treball generós que realitza Càritas diocesana d’Urgell” i reconeix que “sempre podem fer més i sempre podem unir més persones en aquesta onada de servei i de caritat”. Dona gràcies a Déu “perquè ens ha donat l’empenta que ens calia per a comprometre’ns a ajudar”. Finalment, dona gràcies a “tots els qui feu possible amb els vostres donatius que la nostra Església Diocesana i les Parròquies, a través de Càritas, siguem fidels al mandat de Jesús de ser Església caritativa i solidària amb els qui sofreixen i ens necessiten”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que deia que “l’Advent comportava un silenci, que venia a reflectir-se en la quietud del desert de Joan Baptista” i diu que “justament aquí hi ha el primer fruit del silenci: és el que fa possible allò que és veritablement important, escoltar la veu profètica, «Jo soc la veu que crida en el desert, aplaneu el camí del Senyor» (Jn 1,23)”. Explica que “estem en el desert, el que es dona en la vida quan hi ha un silenci de mort o quan el soroll eixorda; i en ell se sent la veu convidant a obrir el camí, aplanar una ruta per on ha de venir el Senyor” i que “el profeta més autèntic és el que arriba a identificar-se amb la seva missió: «soc la veu»”. Considera que “encara que resulti estrany, aquests missatges, amb les seves evocadores imatges, ens remeten a una figura, que comparteix amb el Baptista més trets del que sembla: Anna Frank i el seu Diari (1944-1945) enmig de l’estrèpit de les bombes de la guerra sobre Amsterdam” i es pregunta si “no era la seva una veu profètica, saturada d’esperança, enmig del desert d’inhumanitat, persecució, fam, opressió i mort”. Afirma que “el testimoniatge de la jove Anna ve a ser aquesta veu que clama” i que des del descobriment de Déu vinculat al sofriment de la humanitat “comença a estimar, assumir la necessitat d’estimar i ser estimada, la captació de la bellesa de Déu en la natura”. Manifesta que “hi ha milers de veus de l’Advent” i que totes són “veritables crides que segons Déu esperen resposta”. Finalment, diu que “la vocació en l’Advent té aquesta riquesa: consisteix en crides que escoltem en el present, encara que ens convidin a mirar i caminar cap al futur”, que “aquestes veus ens asseguren que demà Déu seguirà apropant-se a la meva vida per a trobar-se amb mi i fer-hi estada” i que “discernir aquestes crides enmig de tant de soroll, acollir-les i respondre és avui la nostra tasca”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, vol presentar-nos els dos darrers blocs de les Orientacions pastorals que ha publicat per a tota la diòcesi. Explica que “el segon bloc, «Evangelitzar», fa referència a la gran missió de l’Església en tots els temps, i també en els nostres” i que “evangelitzar és, en definitiva, mostrar l’amor de Déu, fer-lo present en el món, compartir-lo i transmetre’l a tots els homes i dones, germans nostres”. Ens convida a “renovar l’esperit missioner que hem de tenir com a batejats i que avui és especialment urgent revifar en els moments actuals”. Expressa que “en aquest punt de les Orientacions, se’ns recorda que necessitem estar ben formats tots, preveres, diaques, religiosos i laics i que, per tant, és necessari esmerçar-nos en aquesta formació”, ja que “necessitem un revifament de la nostra fe i esperança, necessitem animar-nos a anunciar Jesucrist d’una manera més creïble i convincent”. Proposa també “la creació d’equips d’animació evangelitzadora i missionera a les parròquies que ens ajudin a revisar la nostra acció pastoral, a posar en comú les dificultats i també els mètodes i eines que tenim, i trobar-ne de nous”. Afirma que “la tercera orientació pastoral, «Enmig de la nostra societat», fa referència al lloc concret on hem de viure la nostra missió com a cristians, perquè és el lloc i el moment que ens ha tocat viure i on Déu vol que hi siguem”. Fa “una última reflexió sobre una realitat que ja coneixem: els pobres” i recorda que “aquest diumenge, precisament, a les portes de Nadal, té lloc la campanya de Nadal de Càritas”. Finalment, diu que “seguim, doncs, caminant junts, com a veritables deixebles missioners, compromesos en el món, al costat dels més necessitats, celebrant la fe i compartint-la amb els altres”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, explica que “la comunitat de cristians de Tessalònica a qui sant Pau adreça la seva carta és una comunitat envoltada d’un ambient pagà i formant part de l’Església primitiva constituïda per petites assemblees esteses arreu del món” i que “la seva feblesa externa, per la pobresa dels seus membres, contrastava, però, amb la fortalesa interior de la fe, l’amor i l’esperança en aquells cristians fràgils i perseguits”. Expressa que “l’esperança és creure en l’Amor” i que “aquesta virtut tan necessària, sempre és difícil de practicar; encara més, potser, en l’actual cultura de la immediatesa”. Recorda que “en la celebració central dels cristians, l’Eucaristia, s’expressa de moltes maneres aquesta gran esperança, àdhuc de manera palesa quan diem: «Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de nostre Senyor Jesucrist.»”. Recorda també que “sant Pau felicita aquella comunitat perquè viu amb constància la seva esperança en nostre Senyor Jesucrist”. Reconeix que “l’espera demana perseverança, no defallir malgrat la tardança” i que “aquesta actitud pacient és necessària no sols per la demora, sinó encara més quan s’ha de viure enmig d’amenaces i proves”. Afirma que “qui prega manté l’esperança” i que “l’actitud de vetlla és també clau, en el sentit de vigilància per a evitar tot allò que pugui refredar la confiança en el Senyor”. Finalment, diu que “Maria és mestra en l’esperança per a tots nosaltres”, que “ella en el misteri de Nadal es manifesta com la qui confia plenament en el Senyor” i que “per aquesta raó, la seva cosina Elisabet li fa la gran lloança: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà (Lc 1,45)”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “a la Bíblia hi ha abundants imatges que són patrimoni immaterial de la humanitat i han passat al llarg dels temps a formar part del nostre imaginari que possibilita la convivència” i que “amb freqüència són usades per completar una referència familiar i per explicar un conflicte universal”. Ens proposa “per a aquest temps d’Advent dues paraules, que són com l’anvers i el revers d’una fulla o la cara i la creu d’una moneda”: desert i verger. Expressa que “el mot desert apareix com el lloc del poble jueu en el seu camí cap a la terra promesa, i també com una realitat amenaçadora dels profetes”, que “el mateix precursor del Messies, sant Joan Baptista, viu al desert i Jesucrist s’hi retira per fer penitència” i que “també quan preparem el Nadal apareix aquest terme diverses vegades com una invitació temporal a la solitud, al despreniment…”. Afirma que “el desert és un lloc despoblat, solitari, inhabitat; un territori arenós o pedregós, que per falta gairebé total de pluja no hi ha vegetació o hi és molt minsa” i que “el contraposem a l’altra paraula del binomi, el verger, que és un hort amb varietat de flors i arbres fruiters, amb aigua abundant per donar vida als vegetals, animals i a l’ésser humà”. Considera que “en la nostra vida s’entremesclen totes dues realitats, que hem d’aprofitar per acréixer i madurar les conseqüències de la nostra proximitat amb Crist”. Manifesta que “parlem del desert com un moment de l’Advent, de la preparació que requereix una mirada al nostre ésser, un oblit d’elements banals que circulen al nostre voltant i una recerca incansable de la veritat que porta el Naixement” i que “parlem de verger com el lloc on brolla la vida, l’alegria, la felicitat que ens regala el mateix Jesucrist amb la seva vinguda”. Finalment, ens convida a “aprofitar tot el temps que Déu ens dona per a la nostra edificació personal i per a posar-nos al servei dels nostres germans”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, expressa que “els bisbes, reunits a Assemblea Plenària el mes de novembre passat, vam sentir la necessitat d’escriure una carta a tots vosaltres sobre el drama dels abusos”, en la qual “manifestem el nostre dolor i vergonya per aquesta realitat, que traeix el missatge de l’evangeli” i “alhora, reiterem la nostra més sincera petició de perdó a totes les persones que han patit degut a aquestes execrables accions, especialment a les víctimes i les seves famílies”. Afirma que “demanar perdó és reconèixer la nostra limitació, la nostra pobresa, la nostra manca de coratge” i que “demanar perdó i perdonar és el primer pas per guarir les ferides”. Manifesta que “per tal de prevenir aquesta xacra ens comprometem especialment a cuidar tres aspectes”: “l’acolliment i la reparació”, “la prevenció i formació, fent efectius els protocols per prevenir i detectar els abusos, i engegant processos de formació de tots els que a l’Església treballen amb menors” i “treballar en la denúncia i l’actuació”. Explica que “a la nostra carta, els bisbes advertim també que els casos d’abusos són assumptes molt seriosos que afecten a tots els sectors de la societat” i que “posar el focus només a l’Església és desenfocar el problema”. Assenyala que creuen que “el camí per poder guarir aquesta xacra a l’Església i a la societat és que treballem conjuntament per construir entorns justos, segurs i compassius, on cada persona sigui estimada, valorada i respectada”. Finalment, diu que els bisbes desitgen “subratllar el servei valuós que fan els sacerdots i consagrats a la nostra Església” i que volen mostrar el seu “profund agraïment i reconeixement cap a tots ells, animant-los a viure amb il·lusió i esperança el tresor del ministeri que se’ls ha confiat”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu deLlobregat, Solsona, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Urgell, Vic.