Primary tabs

No tenia masses ganes en parlar del que passa a Espanya amb el seu rei. Però tenia curiositat en saber que faria l’Església catòlica en aquesta ocasió singular. Les primeres notícies que circulaven era que hi havia una cert interès de garantir una celebració religiosa en algun moment del canvi de rei. Per sort les notícies de darrera hora indiquen que la cerimònia de la proclamació del príncep Felip com a nou rei d’Espanya serà laica. És una bona notícia que contradiu les insinuacions del primer moment.  S’ha imposat el sentit comú.

A la vigília de Sant Felip Neri és celebrà a l’oratori de Sant Felip Neri de Barcelona el jubileu sacerdotal d’Antoni Serramona, capellà d’origen lleidatà i filipó en aquest oratori de tanta tradició barcelonina. Era festa grossa, cinquanta anys al servei de l’Església catòlica des de la diòcesis barcelonina . Això és el que festejàvem ahir una colla d’amics, molts de nosaltres avis, alguns pensionistes, però que coneguérem al Toni des de la nostre joventut universitària. Ho vaig calcular, el conec des de fa 45 anys.

Dos esdeveniments, un d’ells de tràgiques conseqüències, aparentment inconnexes tenen un comú el fet de compartir unes importants dosis de rancúnia. El diccionari defineix la rancúnia com un sentiment inveterat d’odi, de malícia envers algú. Certament, els dos fet, l’assassinat d’una persona a Lleó i l’escridassada airada a un polític en un acte religiós, mostren el grau de rancúnia que contenen algunes persones i que, de sobte, es manifesta quedant fora de tot control.

La setmana passada la notícia del possible nomenament del cardenal Cañizares com arquebisbe de Barcelona provocà un gran enrenou. Feia temps que es comentava aquesta possibilitat. El relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach estava en el centre d’especulacions abans que l’arquebisbe de Barcelona complís els preceptius 75 anys i presentés la seva renúncia a la seva responsabilitat pastoral. Com es propi en aquestes situacions començaren a circular travesses.

 Algunes insistents notícies situen al cardenal Antonio Cañizares com al candidat més ben situat per anar a la seu barcelonina en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach que porta dos anys de pròrroga al front de la diòcesi. Les informacions que circulen, sempre indirectes o provinents de fonts reservades, tenen l’habilitat d’encaixar perfectament peces i especulacions donant consistència a les càbales obertes per alguna crònica periodística. En qualsevol cas, la discussió sobre el relleu en la diòcesis barcelonina situa a primer pla un assumpte de fons i un de procediment.

S’ha mort l’Albert Manent, l’home de la mirada allargada. L’Albert quan mirava a part de mirar amb els ulls, mirava amb l’ànima. El vaig conèixer personalment durant la meva breu etapa a Afers Religiosos del Govern de la Generalitat. De seguida vaig  comprendre que anàvem cap el mateix port combatent tempestes similars i perseguint il·lusions semblants. L’Albert mai havia deixat de combatre per Catalunya i per l’Església catalana. Era home de fe profunda, però no ensucrada o obcecada. Vivia les seves creences amb la joia conciliar.

Les lectures litúrgiques quaresmals són una invitació a la confiança i a l’esperança. Ambdues es potencien a la llum de l’experiència pasqual. No pot ser d’una altra manera, ja que la resurrecció salvadora esdevé realitat després de la creu. L’amor que tot ho pot, aporta la transcendència que dóna sentit a la confiança. Les grans experiències de vida són font de confiança si es fonamenten en l’estimació a l’altra.

Pàgines

Subscribe to