"Roma veduta..." segons Boccaccio

Roma es pot veure i visitar de moltes maneres. Vivint-hi, t’adones que la capital del catolicisme conté moltes Romes, tot i que la seva dimensió eclesial en sigui una de les més característiques. La Roma eclesial té alhora molts vessants, però. Per exemple, la dinàmica i viva realitat parroquial, pràcticament aliena a tot el que es cou al Palau Apostòlic. O l’associacionisme i els moviments, les cúries generalícies de les diferents congregacions religioses –totes tenen aquí la seva casa mare-, les universitats pontifícies, els col.legis pontificis... Diferents satèl.lits que graviten, d’una manera o una altra, al voltant de la Santa Seu. I el món vaticà és en si mateix una altra realitat. Qui s’hi endinsa, aviat entèn l’antiguíssima dita italiana segons la qual “Roma veduta, fede perduta”. Quan sento les crítiques contra la secularització penso automàticament que si hi ha un món secularitzat és precisament el Vaticà perquè l’estructura mateixa de la Santa Seu continua lligada al llast del poder temporal i això obre les portes a actituds i plantejaments que, encara vagin revestits d’hàbit i devoció, estan ben allunyades del missatge que prediquen.

Sabem que la situació encara era pitjor segles enrere, de fet la dita “Roma veduta, fede perduta” té origen medieval. Però sempre que ens vingui al cap aquest refrany, podem trobar un cert consol en la lectura que en fa Boccaccio al Decameron. En una de les històries el literat toscà ens explica que un tal Giannotto volia convertir al cristianisme el seu amic jueu Abraham. Al final, aquest va dir que acceptaria batejar-se amb la condició de visitar Roma abans. Giannotto el volia dissuadir d’anar a la ciutat eterna. “Si va a Roma” pensava “i veu la vida que hi fan els clergues, no només no es convertirà mai al cristianime, sinó que si ja s’hi hagués convertit, tornaria a fer-se jueu”. Amb mil argúcies Giannotto va intentar convèncer-lo que no fes el viatge, però no hi va haver res a fer i Abraham va marxar cap a Roma, on va veure el desenfrenament i la corrupció de tota la cort papal. Quan va tornar a casa, va compartir amb Giannotto les seves impressions i va confessar-li que més que mai volia convertir-se al cristianisme. L’amic es va quedar molt sorprès. El jueu li va motivar la seva decisió: si amb la vida que duien el papa, el col.legi cardenalici i el clergat de Roma, la religió cristiana no només no minvava sinó que estava cada dia més estesa, volia dir que veritablement l’Esperit de Déu l’habitava: “...meritamente mi par di scerner io Spirito Santo esser d'essa, sì come di vera e di santa più che alcun'altra, fondamento e sostegno”.