Pasar al contenido principal

Em trobo uns dies a República Dominicana fent un curs sobre humanisme cristià a la PUCMYM, la universitat més prestigiosa del país. Quedo admirat de la bellesa natural d'aquest país, de la riquesa de fauna i de la flora, dels colors que adopten les aigües del mar del Carib, de les fruites que es posen assaborir, però, sobretot, de l'hospitalitat i de l'acollida de la gent. Quedo astorat de l'atenció que em presten els professors i estudiants i també els mitjans de comunicació, televisió, ràdio i premsa escrita. Estic donant a conèixer el meu llibre, Intel.ligència espiritual, per aquestes terres i observo un vertader interès per tot allò que té a veure amb l'espiritualitat.

He prestat una atenció particular a la religiositat popular, a les manifestacions espirituals del poble que s'articula a partir de la devoció mariana i es manifesta pels carrers i per les places. És una religiositat que té un fort component emocional. Evoquen la presència de Déu i com aquesta presència cura, sana, allibera, protegeix, consola, en definitiva, repara els mals de la vida quotidiana. Preguen, oren, combreguen. Ploren, es penedeixen, sembla que sentir la força del perdó incondicional de Déu dins de la seva carn. Les classes altes s'han secularitzat, però el poble ras, la gran majoria de la poblacio, segueixen essent profundament religiosos i el nom de Déu s'empra amb molta facilitat.

M'adono que la fe tal com la viuen és un vertader llaç d'amor, que té un fort component irracional i a voltes maniqueu. S'empren expressions com la religió vertadera i el Déu vertader. Mentre el cristianisme racional, distant, autocrític i postil.lustrat recula a tota velocitat en els països europeus, s'asseca sense remei, el cristianisme visceral, emocional, preil.lustrat i acrític guanya terreny. La figura del prevere és venerada i la figura del bisbe és tractada quasi com un semidéu.

Entenc que resulti tan difícil per als preveres i religiosos formats en aquest país que puguin inserir-se en la societat catalana i adoptar un estil pastoral distint. És un poble sofert, viu la vida amb intensitat, somriu davant de les contrarietats, tolera amb gran optimisme el caos de la vida quotidiana i s'acostuma a viure en la incertesa. Nosaltres els podem ensenyar molt, però ells també a nosaltres.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.