Analfabetisme emocional

No vull convertir l'anècdota en categoria, perquè aquesta transició sempre és problemàtica i s'acaben formulant teories generals a partir d'observacions particulars, però no hi ha dubte que col.lectivament patim un analfabetisme emocional digne de ser corregit.

No em refereixo només a la mainada, als joves i als adolescents, sinó especialment als adults. Que les noves fornades tinguin vertaders problemes a l'hora de gestionar intel.ligentment les seves emocions, em sembla lògic perquè estan en un procés formatiu, però que els seus referents, els pares, les mares, els educadors, els agents polítics, els ciutadans fets i acabats, no tinguem capacitat de canalitzar les emocions negatives correctament, és, senzillament, deplorable.

Observo, diàriament, escenes en la meva ciutat que posen de manifest aquest analfabetisme emocional. Només cal observar la gestió de les emocions en un embús circulatori o en una llarga espera al dentista. La majoria de ciutadans no saben què fer amb l'angoixa, la culpa, l'odi, el ressentiment, l'enveja, la gelosia o la por. Tot aquest feix d'emocions forma part de la pasta humana i una educació correcta de les emocions ens hauria de fer aptes per poder administrar intel.ligentment tot aquest fons passional.

No en tenim eines, ni destreses. Tampoc sembla que sapiguem gestionar correctament les emocions positives, com l'alegria, l'eufòria, l'entusiasme o l'enamorament. Només cal observar què passa després d'un victòria futbolística per constatar aquest dèficit. També en el camp de la vivència religiosa, cal una educació de les emocions. El sentiment religiós fora dels marges de la raó, es converteix en pretext per qualsevol bestiesa. Algunes formes de religiositat popular estan farcides d'una emotivitat explosiva.

No estic fent una defensa del racionalisme, però si de l'ús públic de la racionalitat. No estic fent altra cosa que reivindicar un dels valors més nobles del nostre geni col.lectiu: el seny.