Peter Sloterdijk versus Walter Kasper

El diàleg que va tenir lloc entre el filòsof Peter Sloterdijk (1947), autor de la Crítica de la raó cínica (1983) i el Cardenal Walter Kasper, President del Consell Pontifici per a la unitat dels cristians des del 2001 ha passat molt desapercebut en el món llatí i, no obstant això, és un encontre que resulta especialment revelador per aprofundir en el concepte de laïcitat i la relació entre el cristianisme i les societats secularitzades. Fragments d’aquest diàleg van ser editats per Die Zeit el 8 de febrer del 2007. La conversa fou moderada pels periodistes Jan Roos i Bernd Ulrich. Reproduïm alguns fragments i els comentem.

Davant del perill dels fanatismes i fonamentalismes associats al monoteisme bíblic, Walter Kasper afirma: “Hi ha bons i mals usos de la religió: el mal ús pot arribar fins la vinculació entre religió i violència; contràriament, consideraria el bon fer de la religió en el sentit original de la paraula religio, relligar”. I afegeix: “Que la religió pot aplicar-se de manera feridora i destructiva és indiscutible: ho veiem en el problema de l’islamisme, també ens ho explica la història del cristianisme. Però allò positiu ja queda clar des de la primera pàgina de la Bíblia: Déu crea l’home a la seva imatge i semblança. Això constitueix, centenars d’anys abans de Crist, una revolució: un déu la responsabilitat del qual no solament abasta un poble o un grup, sinó tots els homes, independentment de la seva pertinença ètnica, cultural o d’altres tipus. Des d’aquesta perspectiva del monoteisme, la humanitat es presenta com una gran família”.

Respecte a la fredor o a l’escalf que aporta la religió, Walter Kasper és clar: “La religió mai no és freda; la religió produeix calor. Clar que pot convertir-se bruscament en fanatisme, però també es pot transformar en amor, en defensora de la justícia, la pau i la llibertat en el món, alliberant així forces increïbles”.

Peter Sloterdijk considera que la religió, en les societats secularitzades, complexes i postmodernes, només pot ser una espècie de preàmbul, però no una realitat present en el desenvolupament dels àmbits de la vida. Escriu: “En la meva opinió, aquesta relativa descristianització d’Europa que ha tingut lloc des de la Revolució Francesa sí que constitueix un fet fonamental; en ella no solament s’hi ha de veure una anomalia. També el fet de desproveir la religió de la seva dimensió política suposo un assoliment important (...) La religió ja no subministra el model interpretatiu per a tots els àmbits de la vida: el sistema de la medicina moderna s’ha diferenciat d’ella, igual que el sistema educatiu; la classe de religió s’ha convertit en una assignatura més; la religió ja no és el portador primari de l’essència de l’escola. El món laboral també s’ha diferenciat, així com el jurídic, el sistema polític o la ciència. La religió no pot passar de ser més que un preàmbul en tots aquests àmbits”.

Davant d’aquesta tesi, que redueix la religió a una funció de pròleg, Walter Kasper respon: “Jo no estic del tot d’acord amb la imatge del preàmbul, o més exactament, amb la interpretació que Vostè fa d’aquesta imatge. El preàmbul, projecta llum sobre el tot, elabora l’horitzó sota el qual s’ha de llegir el que ve a continuació. Així, doncs, la religió no tan sols constitueix un àmbit parcial, sinó que pregunta pel sentit contextual del tot: ¿Què significa tot això? ¿Per què i per a què estem aquí? ¿Per què ens esforcem? Amb això, la religió no pretén suprimir la legítima autonomia de la política, la ciència i altres àmbits mundans de coneixement”.