Espiritualitat i raó instrumental

Quedo astorat de la capacitat que tenim els ciutadans occidentals d'utilitzar les grans savieses i tradicions espirituals de l'Extrem Orient amb finalitats instrumentals. En les darreres setmanes he llegit un munt d'articles de la Journal of Business Ethics de la prestigiosa Universitat de Harvard que fan referència a l'interès per l'espiritualitat en les organitzacions empresarials i de com s'estan desenvolupant projectes i aplicacions pràctiques per introduir l'espiritualitat en contextos tan, d'entrada, poc espirituals.

Es detecta, en aquests articles, una especial atenció al Budisme en les seves diferents formes, també hi ha alguna referència al Taoisme i, en menor grau, al Confucionisme. La tesi de fons és la següent: la qualitat d'una organització depèn, en essència, de la qualitat humana dels seus membres. Aquesta qualitat exigeix una cura i un treball espiritual. Quan es desenvolupa de manera constant i persistent, dóna fruits positius, fins a tal punt, que es rendeix molt més en el temps de treball i millora, especialment, la capacitat de veure-hi clar, de detectar el que és essencial, de discernir amb lucidesa, de concentrar-se i de mirar amb perspectiva àmpla el desenvolupament de la pròpia feina.

No hi ha dubte, doncs, que és beneficiós i molts casos pràctics ho demostren "científicament". Em pregunto, però, si aquestes savieses han de ser emprades d'aquesta manera. La racionalitat inherent a aquestes tradicions no és de caràcter instrumental, ni pretén aconseguir rendiments elevats, sinó alliberar del patiment, generar estats de consciència plena, suscitar una plena i total comunió amb tots els éssers de la creació.

Primer va ser la intel.ligència emocional. Després va venir la intel.ligència social. Ara s'escriu (jo mateix ho he fet) sobre els beneficis de la intel.ligència espiritual. La qüestió, però, és si hem de ser espiritualment intel.ligents per competir més i millor, o bé, si ho hem de ser per gaudir amb més profunditat i penetració del do immens d'existir. Naturalment no és una disjuntiva excloent, però jo tinc clar quina és la prioritat.