Culminen aquest mes de maig les celebracions del IV aniversari de la mort del jesuïta italià Matteo Ricci, home de ciència i fe, que va posar els fonaments per a l’evangelització de la Xina. En efecte, quan ell hi va arribar per primer cop l’any 1582, l’imperi xinès era un terreny encara verge per al cristianisme. Però, lluny d’impulsar una activitat d’apostolat a través de la recerca immediata de conversions, Ricci va començar la seva missió renunciant a la seva identitat europea i adoptant els usos i costums locals.
La seva preparació cultural li va permetre introduir-se entre els literats xinesos i la cort de la dinastia dels Ming. La seva gran conquesta va consistir a aconseguir ser no només acceptat sinó valorat pels savis xinesos, els quals fins aleshores consideraven a priori com a “bàrbar” tot allò que provingués d’Occident. Ricci, que va adoptar el nom xinès de Li Madou, volia comunicar la seva fe a través de la raó, però es va trobar que els xinesos desconeixien els conceptes de la lògica grega i de la filosofia aristotèlica sobre els quals es fonamenta la teologia cristiana, per la qual cosa va començar traduint al xinès la Geometria d’Euclides. Alhora va trobar en Confuci una eina per aproximar els erudits als valors evangèlics. I a la cort xinesa no hi va dur només la seva fe, sinó també la ciència i la tecnologia del Renaixement.
Ricci és fautor del que avui anomenem inculturació de l’Evangeli. La seva acceptació en la cort dels Ming li va permetre dur a terme la seva activitat apostòlica, que sempre va tenir com a eix el respecte per la cultura local i el manteniment de les tradicions del poble. El cristianisme va començar a penetrar en el teixit social xinès. Tot i així, el seu mètode també li va valer moltes crítiques. Des d’Europa se’l va acusar d’haver portat a la Xina un cristianisme sincrètic i, després de la seva mort, va tenir lloc un llarg enfrontament entre els defensors de la tolerància vers la plurimil.lenària tradició xinesa (jesuïtes) i els seus opositors (dominicans, franciscans, agustinians). Una de les qüestions que es discutia era, per exemple, el nom de Déu. Ricci i els jesuïtes que havien arribat després feien servir per al mot “Déu” l’apel.latiu que en xinès sempre s’havia referit a la divinitat: Tian, que significa Cel. Però el zel de molts teòlegs europeus impedia que s’acceptés aquesta denominació i propugnava que calia fer servir Tian Zhu (Senyor del Cel). L’obtusitat dels opositors de la inculturació era deguda, entre altres coses, a la ignorància, ja que el terme Déu prové del mot indoeuropeu Deiwos, que significa precisament Cel.
Les disputes teològiques i pastorals van acabar amb una condemna de la inculturació per part de Roma al segle XVIII, la qual cosa va fer que la Xina expulsés tots els missioners occidentals. Com passa sovint en àmbit catòlic, segles més tard la tasca de Ricci ha estat rehabilitada i lloada fins i tot per pontífexs com Joan Pau II i Benet XVI. Massa tard, però.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.