Benet XVI va arribar a Malta com sant Pau, enmig d’una tempesta. L’Apòstol dels gentils hi va naufragar, s’hi va quedar tres mesos i va sembrar la llavor de l’Evangeli en una terra que encara avui continua sent la més sòlidament catòlica d’Occident. Prova n’és la calorosa i colorida acollida que el poble maltès va tributar al pontífex el passat cap de setmana. Sota els ulls de tothom era ben visible una altra tempesta, ben burrascosa, que sacsejava la barca de l’Església en l’arribada del papa a Malta.
Podem ben dir que en la seva visita a l’illa Benet XVI ha fet com sant Pau. L’apòstol dels gentils diu de si mateix –“m’he fet tot amb tots... jueu amb els jueus, grec amb els grecs...”. Joseph Ratzinger ahir es va fer víctima amb les víctimes. Per això va plorar. Les llàgrimes del papa durant la seva trobada amb vuit homes que havien patit abusos sexuals en un orfenat en són la prova tangible.
Encara queda molt per fer, molt per netejar, però les llàgrimes de Benet XVI són un estendard inequívoc per a un món que tan aviat enalteix un ídol com en destrossa un altre. I ho són encara més perquè aquest món - acostumat a veure les imatges de tot allò que succeeix-, les llàgrimes del papa només se les pot imaginar. No hi havia càmeres de televisió, ni telèfons mòbils que poguessin retratar aquell moment íntim de comunió i pregària. Si sabem que va plorar és perquè ho va explicar als periodistes una de les víctimes.
La historiadora italiana Lucetta Scaraffia escrivia l’altre dia en un article a l’Osservatore Romano que aquest és un papa lliure, que no es deixa influenciar pels mitjans de comunicació (i afegia que això irrita als mitjans). És cert. Per aquest motiu ningú no va saber que la trobada amb les víctimes havia tingut lloc fins que ho va confirmar la Santa Seu. Per aquest mateix motiu no hi ha fotos de l’esdeveniment. I és ben lloable. Però en altres ocasions no podem oblidar que estem en el món. Scaraffia parlava d’un papa que toca el transcendent, que és en un altre nivell, i que per això la premsa i el món no l’entenen. Tanmateix, el misteri de l’Encarnació ens ensenya que res del que és del món és fora de les mans de Déu. I, d’altra banda, l’Església catòlica té una estructura que reflecteix els paràmetres del món: la cúria, una jerarquia, un Estat, un cos diplomàtic... Diu Jesús que els seus deixebles estan en el món però no són del món. Acceptem, doncs, la dinàmica dels mitjans de comunicació. Interaccionem amb els mitjans. Això no significa seguir en tot i per tot la seva lògica. Significa, tanmateix, dialogar-hi, entrendre’ls. Comprendre que són el mirall, sovint distorsionat, on el món veu l’Església. Perquè els mitjans parlen d’abusos, demanen explicacions, transparència, però també narren unes llàgrimes que poden tenir el poder de fer amainar una tempesta.
Temàtica
Grupos
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.