Pasar al contenido principal

Arreu del món, i especialment a Roma, es commemoren aquests dies els dos anys de la mort de la italiana Chiara Lubich (Trento, 1920-Rocca di Papa, 2008), fundadora del Moviment dels Focolars. Potser caldria fer servir millor la paraula “celebració”, així ho va demanar Maria Emmaus Voce, presidenta actual dels focolarins, en un acte celebrat diumenge passat al Campidoglio de Roma: “celebrem una vida, una vida que encara continua, no estem commemorant cap mort”.

chiara_lubich.jpg

L’acte a l’ajuntament romà tenia lloc també a deu anys de distància de l’atorgament de la ciutadania honorària de Roma a Chiara Lubich, i hi van ser presents personalitats del món de la política, de la cultura, de l’espectacle, de l’economia, de la religió, en un ampli ventall que representa la varietat d’un moviment que, tot i comptar amb dos milions i mig de membres i simpatitzants, no és gaire conegut. Potser un dels motius el trobem en allò a què subtilment al.ludeix el vaticanista Marco Politi en el seu llibre Il ritorno di Dio, és a dir, que els focolarins sembla que facin vot de “no visibilitat”.

Varietat, doncs, de representació a tots els nivells en l’acte per a Chiara Lubich al Campidoglio, en un esdeveniment cívic més que no pas religiós. El que unia les persones de diferents colors polítics, religiosos, geogràfics... era el desig de creure en la germanor universal. No una utopia, sinó una realitat concretitzada en el món d’avui, tal com van manifestar en diferents moments els convidats a participar en la cerimònia celebrativa. I aquesta va ser la divisa de Chiara Lubich, l’ideal de la seva vida fonamentat en en la pregària de Jesús al cenacle: “Pare, que tots siguin u”.

La unitat i la saviesa van ser els dos pols al voltant dels quals es va centrar l’homilia de Mons. Ravasi en la celebració eucarística que dissabte passat va tenir lloc a una concorregudíssima Basílica del Laterà per recordar els dos anys del traspàs de Chiara Lubich. Unes quatre mil persones van assistir-hi, en un recolliment insòlit. “És la presència de Jesús enmig nostre” em va comentar una focolarina. Perquè la unitat del carisma de Lubich té una arrel divina, i es basa en la promesa de Jesús (“on hi hagi dues o més persones reunides en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”). L’amor recíproc, un altre dels punts cardinals del carisma focolarí, genera la presència de Jesús enmig, descoberta que Chiara Lubich va fer durant la Segona Guerra mundial amb les seves primeres companyes. Quan tot s’esfondrava, Lubich es va demanar: “Hi ha algun ideal que resisteixi les bombes, alguna cosa per la qual pagui la pena viure?”. La resposta, la va trobar dins el cor: “Sí, Déu. I Déu és amor”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.