Celibat sacerdotal

En aquest Any Sacerdotal, promogut per Benet XVI per a “contribuir a promoure el compromís de renovació interior de tots els capellans perquè el seu testimoni evangèlic en el món d’avui sigui més fort i eficaç”, un dels temes candents és el del celibat sacerdotal.

Precisament en les vigílies de la inauguració d’aques Any Sacerdotal, a finals de la primavera de l’any passat, la qüestió va tornar a emergir de manera contundent a través del Cardenal de Viena Christoph Schönborn, el qual va presentar al prefecte de la Congregació per al Clergat, el cardenal Cláudio Hummes, un manifest signat per catòlics austríacs demanant l’abolició de l’obligatorietat del celibat per als capellans així com la petició d’obertura al diaconat per a les notes. El cardenal de Viena va afirmar aleshores que creia important que a Roma es sabés “el que pensa una part dels nostres laics sobre els problemes de l’Església”, tot i reconèixer que no compartia plenament els punts del manifest.

El mateix Hummes, quan va ser nomenat prefecte de la Congregació per al Clergat, ja fa uns tres anys, va declarar que el celibat era només una “norma disciplinar”, va recordar que alguns apòstols estaven casats i que la prohibició del matrimoni es va introduir només alguns segles més tard, per la qual cosa va afirmar que seria possible discutir sobre aquesta obligatorietat. Tanmateix, un cop a Roma, Hummes va haver de frenar el seu discurs aclarint que la qüestió del celibat no es trobava “a l’ordre del dia.”

En diferents discursos al llarg d’aquest Any Sacerdotal, Benet XVI ha remarcat la necessitat del celibat per als capellans, subratllant que la “qüestió és si creiem possible i que tingui sentit viure una vida fundada només i res més que en Déu”. Potser, però, més que posar en dubte la vocació a una opció de vida virginal i consagrada totalment a Déu, del que es tracta és de comprendre si aquesta ha de ser una condició sine qua non per al ministeri sacerdotal.

La doctrina catòlica actual, a nivell oficial, no deixa espai a cap dubte: continua considerant que sí, és necessari ser cèlib per a ser capellà. Aquesta és, si fa o no fa, la línia de les ponències que s’acaben de presentar a un congrés celebrat a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu: “El celibat sacerdotal: teologia i vida”, en el qual s’ha tractat sobre “La recerca històrica sobre el celibat sacerdotal a partir del Concili Vaticà II” (Stefan Heid), “Per una teologia del celibat de Jesucrist, Pontífex de la Nova Aliança” (Mons. Angelo Amato), “El celibat està vinculat al sagrament de l’Orde? Per a una teologia espiritual del celibat” (Laurent Touze), “La realització de la persona en el celibat sacerdotal” (Aquilino Polino), “El celibat sacerdotal en les Esglésies Orientals: història, present, futur” (Pablo Gefaell), “Antropologia de l’afectivitat i celibat sacerdotal” (Antonio Malo), i altres temes al voltant d’aquests.

La impressió sobre el congrés, més enllà de la necessitat de subratllar la indissolubilitat del lligam entre el sacerdoci i el celibat, fins i tot a costa d’interrogar-se sobre la versemblança que els primers preveres de la història del Cristianisme eren cèlibs, és que potser s’hi ha arribat a fer una exaltació del mateix celibat. I no podem deixar de preguntar-nos: el que contradistingeix Jesús de Natzaret és que va ser cèlib? O el seu amor gratuït fins a la creu? I fins a quin punt per ser “un altre Jesús” cal ser cèlib? El celibat en si és un estat de perfecció? Hi ha una vocació perfecta? O és la manera en què un viu la pròpia vocació el que pot donar la perfecció al propi estat?