Indigència i sensibilitat

A primera hora del matí, surto a córrer per un parc de Nou Barris. Fa temps que hi veig dormint dos indigents sota una espècie de portalada. Darrerament s'hi han posat dos més. Mentre dono voltes al parc, penso en el drama dels "Sense sostre" i la deshumanització que pateix la nostra societat. En el mateix parc hi ha una gran comissaria de la Guàrdia Urbana. Els agents són coneixedors de la situació, perquè és a pocs metres de l'oficina. Pel que sé, els han mostrat alternatives per no haver de dormir al carrer, però els indigents les refusen. Alguns indigents es lleven mentre encara dono voltes, beuen aigua d'una font que tenen a deu metres i carreguen les poques andròmines que tenen per iniciar la seva jornada. Em pregunto a on van i quin tipus d'activitat faran durant el dia.

La crisi ha fet augmentar el nombre de persones que viuen en situacions molt precàries. Les ONG's que operen en aquest camp han vist com han augmentat les peticions i les sol.licituds. Ja sé que el problema de la indigència és complex i difícil, que no podem imputar la responsabilitat de la situació a la mala gestió dels polítics, encara que, probablement, també en tenen la seva part. La indigència sempre és una crida, una ocasió per pensar com vivim i quin punt d'unió tenim amb els homes i les dones que, essent iguals que nosaltres en dignitat, passen per situacions de vertadera tragèdia.

Em pregunto com s'ho han de fer les ONG's per suscitar la sensibilitat de la ciutadania, per fer possible que hi hagi més sensibilitat envers aquest col.lectiu, perquè es pugui superar l'individualisme salvatge que ens caracteritza i entenguem que el sofriment de l'altre no ens pot ser aliè. La qualitat d'una ciutat depèn també d'aquest patrimoni intangible, ètic, que anomenem solidaritat. No és, aquesta, una paraula buida de contingut, ni un recurs retòric. És allò que ens fa vertaderament humans.