M'arriba el llibre de Raimon Panikkar i Milena Carrara al despatx de la universitat. Té com a títol: Pelegrinatge al Kailasa i al centre d'un mateix (Pòrtic). Pulcrament editat, forma part de la col.lecció que dirigeix Àlex Rovira. Me l'emporto a Bilbao a on vaig a parlar al Fòrum Deusto sobre la Intel.ligència espiritual, convidat per Javier Elzo. El viatge em passa volant. Mai més ben dit. De fet, ni m'assabento del vol. He quedat absorvit en la lectura i m'he sentit transportat al mateix cor del Tibet.
És un llibre escrit a dues mans, una mirada retrospectiva, plena de lucidesa sobre la vida, els seus cantells i la seva bellesa. Recull l'experiència d'un llarg pelegrinatge al cor del Tibet fins a la muntanya sagrada del Kailasa. Panikkar ens narra dimensions del seu passat poc conegudes. Ens dóna a conèixer aspectes de la seva vida que molts dels seus lectors habituals ignoren. És un exercici de despullament poc habitual, una pràctica de transparència que alguns potser qualificaran de poc pudorosa espiritualment, però que jo considero molt honesta i audaç.
La seva editora en llengua italiana, Milena Carrara, explica també el seu propi itinerari espiritual, l'encontre amb Raimon Panikkar, a qui considera un vertader mestre. Aquest llibre llegit en concordància amb les Obres Completes que està editant Fragmenta té un especial interès, perquè permet trobar anelles perdudes. Apareixen els grans temes de la filosofia de Panikkar, però expressats amb una claredat i senzillesa poc habitual, despullada de neologismes i de referències críptiques que molts lectors no poden desxifrar. Dóna claus de comprensió de tot el seu itinerari i de la seva voluntat de teixir ponts entre Occident i Orient, entre cristianisme i budisme, superant, a la vegada, tot dualisme, però també tota temptació de sincretisme religiós i cultural. Hi és tot: la seva intuïció cosmoteàndrica, la seva visió del temps i de l'eternitat, la seva comprensió de Déu i de l'home, la seva defensa de la justícia social i del pacifisme, la seva ecosofia i les paradoxes que sempre acompanyen el seu pensament.
En destaco alguns pensaments per venir ganes de llegir-lo. Escriu Panikkar:
"Quan t'adones que cada pas pot ser l'últim aleshores esdevens conscient que cada pas és definitiu. No sentim que sigui l'últim pas pel fet que el següent sigui més difícil o més perillós. El pas següent és pràcticament igual al precedent" (p. 20).
"Tot el que rebem ens és donat perquè al nostre torn ho puguem donar segons les nostres capacitats" (p. 77).
"El sentit de la vida és per a mi caminar; sobretot caminar, passejar per la joia de passejar" (p. 178).
Un llibre, a cavall entre l'assaig i el dietari, entre la memòria i la confessió, que no deixarà ningú indiferent i ens mostra, un cop més, la vitalitat i l'originalitat d'un pensador com Raimon Panikkar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.