Enguany celebrem el bicentenari del naixement del filòsof vigatà, Jaume Balmes (1810-1848). Les commemoracions són sempre una ocasió per retornar a les fonts i preguntar-nos què hi ha de bo en el cor de la nostra tradició i què no hauríem d’haver oblidat mai. Balmes és recordat, especialment, com l’autor d’El criterio, però la seva obra és molt llarga en extensió i toca temes molt diversos. Molt sovint se’l desqualifica com a apologista i conservador, però les seves obres estrictament filosòfiques afronten qüestions d’un gran interès: el sentit comú, la certesa, la racionalitat, l’escepticisme, la qüestió de Déu i de l’home, les bases filosòfiques del catolicisme i del protestantisme, l’educació de les noves generacions. Forma part de la galeria dels nostres grans homenots, per dir-ho amb la coneguda expressió de Josep Pla.
No és fàcil dir, en poques paraules, què podem aprendre del gran polígraf de Vic, però cal ressaltar el valor que concedeix a la raó humana i la seva capacitat per comprendre la realitat. Lluny de l’irracionalisme i de l’escepticisme, el pensador vigatà, parteix de la idea que la raó té capacitats per entrellucar la veritat de les coses, per donar-nos certeses, però, a la vegada, no sucumbeix al racionalisme exacerbat, ni a la confiança cega en la raó. El filòsof és un buscador de la veritat, però cal que sàpiga que la veritat transcendeix el seu potencia cognoscitiu. Per això, si és receptiu a la fe, s’obre a nous camps de reflexió que la raó, per si sola, no pot donar a entendre. Balmes no és un fideista, tampoc un racionalista. Llegeix sant Tomàs a la seva manera i incorpora la filosofia del sentit comú d’origen escocès. Admet els límits de la raó, dient-ho a la manera kantiana, però a la vegada, reconeix el seu potencial per créixer si s’obre a la Paraula revelada que Déu comunica en la història dels homes.
Contra el pensament feble, Balmes aporta un pensament fort. Contra el dogmatisme, Balmes aporta arguments, raons. Contra el racionalisme, reconeix el misteri últim de la realitat i la feblesa de la condició humana. Contra l’idealisme, aposta pel realisme, però no per un realisme ingenu com els seus enemics intel·lectuals han volgut veure.
Destaco un pensament de Balmes expressat en una obra escassament llegida en el temps actual, Filosofía fundamental. Diu el pensador de Vic: “Sólo la inteligencia se examina a sí propia. La piedra cae sin conocer su caída; el rayo calcina y pulveriza, ignorando su fuerza; la flor nada sabe de su encantadora hermosura; el bruto animal sigue sus instintos, sin preguntarse la razón de ellos; sólo el hombre, en fràgil organización que aparece un momento sobre la tierra para deshacerse luego en polvo, abriga un espíritu que, después de abarcar el mundo, ansía por comprenderse, encerrándose en sí propio, allí dentro, como en un santuario donde él mismo a un tiempo el oráculo y el consultor” (Filosofía fundamental, I, 4).
Contra la tendència a equiparar l’ésser humà a qualsevol altra criatura de la naturalesa, Balmes destaca la seva intel·ligència i, especialment, la seva capacitat de prendre distància de les coses i, fins i tot, de si mateixa; la seva facultat per endinsar-se en el misteri del món, per preguntar-se el per a què de les coses, per conèixer i penetrar en l’estructura última de la realitat. Hi ha, en el fons d’aquest ésser tan estantís i efímer, una intel·ligència espiritual que l’obre als més alts horitzons del saber, que l’enllaça amb el fons últim de la realitat i el commou emocionalment.
Grupos
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.