Sant Gregori parla de Sant Benet

Les úniques notícies directes que ens han arribat sobre Sant Benet les trobem en el segon llibre dels Diàlegs, de Sant Gregori el Gran (Sant Gregori el Gran, Benet, l’home de Déu, Introducció, traducció i notes de B. Dalmau, [El gra de blat 126], Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1997). Els Diàlegs és, potser, l'obra més popular del monjo i papa Sant Gregori. Escrita entre el 593 i 594 dC, comprèn quatre volums amb el que avui en diríem «vides de sants». L'objectiu del Papa Gregori era donar exemples concrets i actuals de com es duia a terme el projecte salvador de Déu revelat per la Bíblia.

Al començament del primer llibre dels Diàlegs, el Papa confessa que «un dia, deprimit per l’agitació excessiva d’alguns homes del món, als afers dels quals a voltes he de pagar un tribut que certament no els devem, vaig buscar-me un lloc retirat...on se’m mostrés obertament tot el que em desagradava del meu treball i pogués considerar amb llibertat tots els habituals motius d’aflicció» . Tot seguit recorda «la situació d’altre temps en el monestir, quan tenia sotmeses totes les coses caduques; com dominava les realitats passatgeres i tenia habitualment el pensament en les realitats celestes», i es lamenta en canvi de la seva situació actual, «emportat i arrossegat per les onades d’un mar immens, i en la nau del meu esperit sóc sacsejat pels embats d’una tempesta violenta».

En aquest context, i amb l’objectiu de trobar consol i reprendre els ànims, l’autor va esbossant, en diàleg amb el diaca Pere, les biografies d’homes sants que l’havien impressionat per les seves qualitats. Entre ells, com dèiem al començament, el Papa Gregori dedica tot el llibre segon a Benet de Núrsia, «un home de vida venerable, beneït per la gràcia i Benet de nom. Des del temps de la infantesa, tingué cor d’ancià». En 38 capítols, el nostre autor descriu els inicis de la vida monàstica de sant Benet, com a ermità a Subiaco; n’explica el progressiu aprofundiment espiritual fins arribar a la culminació de la seva vida espiritual a Montecassino, on va acabar d’escriure «una Regla dels monjos, remarcable per la seva discreció i molt clara de llenguatge». Es tracta, com ja es pot endevinar, del que avui coneixem com la Regla de Sant Benet, el text inspirador de la vida monàstica benedictina i cistercenca encara als nostres dies. «Si algú vol conèixer més en detall el seu tarannà —continua dient el Papa—, podrà trobar en l’ordenament d’aquesta Regla totes les accions del seu mestratge, perquè el sant home no pogué pas ensenyar altrament de com visqué». El conjunt de fets meravellosos que tenen sant Benet per protagonista, serveix a sant Gregori per fer notar les qualitats espirituals del sant monjo i pare de monjos, unes qualitats que va anar adquirint i afinant a partir de l’ascesi i del treball espiritual.

L’autor presenta, en primer lloc, quatre temptacions superades per la gràcia de Déu i que comporten una irradiació a l’entorn. Segueix una doble sèrie de dotze miracles que posen de relleu o bé el coneixement profund de les coses i de les persones que tenia sant Benet, o bé els seus poders posats al servei dels altres, en tots els casos com a signe de la seva participació en el misteri de Crist. Abans d’explicar el trànsit de sant Benet a la glòria, el nostre biògraf explica dos episodis que esdevindran famosos: el miracle de la seva germana Escolàstica, que aconsegueix fer desfermar una gran tempesta per tal de poder continuar l’encontre fraternal que havia reunit per darrera vegada els dos germans («I no és gens estrany que en aquella avinentesa tingués més pes que ell la dona que desitjava de veure més estona el seu germà. Ja que segons la dita de sant Joan, Déu és amor (1Jn 4, 8.16), i per un judici ben just fou més poderosa la qui estimava més»), i després el cas del bisbe Germà de Càpua. La cosa anà de la següent manera: sant Benet, «sempre amatent a vetllar», s’havia llevat abans de l’hora del rés nocturn, i «posat dret a la finestra i pregant Déu omnipotent, de sobte, en mirar cap enfora en plena nit, veié una llum que es vessava des de dalt i foragitava totes les tenebres de la nit... Aquesta visió fou seguida d’una cosa molt meravellosa. Perquè, segons ho contà ell després, li fou posat davant dels seus ulls tot el món, com recollit en un raig de sol. I mentre el venerable pare fixava la punta de la seva mirada en aquell esclat de llum enlluernadora, va veure l’ànima de Germà, el bisbe de Càpua, portada pels àngels cap al cel en un globus de foc».

El penúltim capítol del llibre segon dels Diàlegs, explica la mort de sant Benet, que ell mateix anuncià «als monjos que vivien amb ell i a uns altres que residien lluny»; una mort exemplar ocorreguda a l’oratori, després de rebre el Cos i la Sang de Crist com a viàtic, sostingut pels deixebles i en actitud de pregària; i el darrer capítol narra la guarició d’una dona pertorbada mental, que recuperà el seny després de passar una nit a la cova del «sant home, el pare Benet».

En el llibre tercer dels Diàlegs, sant Gregori ens ofereix una perla de la vida de sant Benet, que serveix ben bé de resum del seu itinerari espiritual. L’home de Déu va saber que un ermità anomenat Martí «s’havia lligat el peu a una cadena de ferro que havia fixat a la roca per l’altra extremitat per tal de no anar més lluny de la llargada de la cadena. Benet...li féu dir per un dels seus deixebles: "si ets servidor de Déu, no estiguis retingut per una cadena de ferro, sinó per la cadena de Crist”».

Ignasi Fossas, prior del Monestir de Santa Maria de Montserrat