Una vida donada a la pietat

Les cartes pastorals, escrites en nom de Pau, no van dirigides a les comunitats sinó als seus líders, que s’identifiquen sobretot amb el paterfamilias, amb la finalitat d’evitar els excessos i vetllar per la sana doctrina. Se situen en un context eclesial i social bastant diferent al de Pau.

La primera carta a Timoteu mostra com la comunitat de creients s’organitza i procura els mitjans per consolidar-se i estructurar-se. De fet estem davant d’un petit tractat d’organització eclesiàstica, el germen del que s’anirà desenvolupant al llarg dels temps en matèria d’organització comunitària.

Ens trobem amb uns escrits on hi ha molta teologia paulina desenvolupada i evolucionada on sobresurten tres conceptes totalment nous: la recta doctrina, la pietat, i Pau com a model de vida cristiana.

A la primera carta a Timoteu ens trobem davant d’una dura polèmica d’un grup de cristians d’origen jueu pròxims a un gnosticisme judaïtzant que accentuen l’ascesi, unes doctrines interessades i un activisme proselitista. L’autor de 1 Tm desenvoluparà una ofensiva a partir de tres recursos: la tradició, la pietat, i la virtut de la religió.

Pel que fa al concepte de pietat (eusebeia), que apareix per primer cop a 1Tm 2,2, és clau en el vocabulari de les cartes pastorals i s’identifica amb la conducta cristiana que s’inspira en la recta doctrina i el coneixement de la veritat (cf. Tt.1,1). En la cultura hel·lenística la pietat era sinònim d’observança d’uns ritus a les divinitats. A les cartes pastorals la situen en el conjunt de la vida quotidiana, en el marc familiar i la vida cívica.

Tota la doctrina es resumeix en aquest misteri: “Sense cap mena de dubte, és gran el misteri de la pietat que es refereix a Jesucrist: Ell, manifestat en el cos, acreditat per l'Esperit; aparegut als àngels, proclamat entre els pobles; cregut en el món, endut a la glòria” (1 Tm.3,16).

L’exhortació feta a Timoteu esdevé un projecte de vida per a tota la comunitat:”Exercita’t en la pietat” (1 Tm 4,7), i va acompanyada d’una llista de virtuts: bé, pietat, fe, amor, paciència, dolcesa... “Lliure el noble combat de la fe”, se li demana a Timoteu (1,6).

Efectivament la veritable pietat s’arrela en una vida de fe autèntica, alliberada de les falses doctrines, i que és precís guardar en una consciència pura.

A 1Tm 6 després de les conegudes llistes de vicis de l’època, el text conclou que la gent es pensa que la “pietat és un negoci”. Segons ell s’ha pervertit el més important de l’experiència comunitària i del mateix Jesús quan es barreja amb els negocis i els diners.

Per això diu amb una certa ironia que “la pietat és un gran negoci, si un s’acontenta amb el que té!“(6,6). Sembla ser que l’afany de riqueses perverteix aquests cristians “perquè l’amor al diner és l’arrel de tots els mals” (6,10). En canvi el perfil de l’home de Déu (6,11) que vol per a Timoteu i per a tot creient és: “cerca el bé, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la dolcesa” (11b). Una sèrie de valors on l’eix central és la pietat.

Aquest és el camí per guardar el manament de l’amor que tot creient ha de conservar “irreprensible i sense taca, fins que es manifestarà nostre Senyor Jesucrist”(14b).

Si bé desconcerta l’actitud d’hostilitat cap a les dones i l’assimilació dels valors de la casa patriarcal que es dóna en aquesta carta, ben diferent de la posició del primer Pau, la crítica a la falsa pietat, encobridora d’actituds poc evangèliques respecte al diner, no deixa de ser una posició alternativa i agosarada contra els membres d’un estatus superior, que influïts segurament pel concepte romà de pietat, l’entenien com a seguir escrupolosament uns ritus per obtenir el favors dels déus i la lloança de les autoritats religioses i dels seus conciutadans.

La delicada inserció o inculturació a les estructures de l’Imperi porta a viure la vida comunitària des de la protecció a les hostilitats externes i a les divisions internes. El Pau de la carta a Timoteu vetlla per donar unes orientacions molt clares per no perdre el prestigi (honor) i el respecte davant el perill d’esdevenir un grup marginal i sospitós. És el repte per no caure en la irrellevància ni en el sectarisme.

Enric Tubert Pagès.