Pasar al contenido principal

Quan les coses van relativament bé o es consideren normals, habitualment no ens arriben comentaris o queixes sobre aquella determinada situació. Però, quan les coses no van com algú voldria o necessita, quan es constata una mancança, les queixes i les lamentacions ‒amb més o menys força i radicalitat‒ arriben amb més insistència. Aquesta constatació es dóna en tots els àmbits de la vida, i també es produeix en l’acció pastoral.

Quan hom treballa en un àmbit pastoral determinat, lògicament constata aquesta doble situació en relació amb aquell camp concret. Trobant-me amb catequistes de diversos llocs, en diversitat d’edats personals i també dels grups o persones que acompanyen en el camí de la fe, una de les queixes més freqüents és la de la solitud que experimenten les i els catequistes. La comunitat cristiana ha demanat a aquestes persones que siguin companys del viatge de la fe d’unes persones, infants, adolescents, joves o adults, en una etapa d’aquest camí... i, massa sovint, es descobreixen soles en aquest itinerari. I, massa sovint, aquesta solitud l’experimenten especialment en relació amb el mossèn de la parròquia.

A hores d’ara constatem amb força les dificultats en la tasca evangelitzadora i de transmissió de la fe. Com deia un company capellà, ens toca en aquest moment concret esforçar-nos molt en la sembra i, de fet, veure uns fruits realment magres. Davant d’aquestes evidents dificultats, hi ha la temptació de la fugida, cercant altres àmbits pastorals que aparentment donen «més satisfaccions», ja sigui abocant-se a l’acció litúrgica o bé al treball social, àmbits però que de cap manera podem bandejar. Amb tot, no s’ha d’oblidar que només una acció pastoral de proposta de transmissió de la fe, farà possible que en un futur més o menys llunyà hi hagi cristians i cristianes que necessitin celebrar la seva fe o se sentin empesos a ser testimonis creïbles en l’atenció als més febles i necessitats.

Però aquest desplaçament dels «interessos» troba massa sovint que els qui s’esforcen en la proposta i l’acompanyament d’itineraris de fe, se senten sols i descoratjats, perquè el responsable de la seva comunitat parroquial no els té en compte.

Si el bisbe és el primer responsable de la catequesi en una diòcesi, el prevere, com a primer col·laborador seu, és el primer educador de la fe de la comunitat cristiana de què és responsable. A nivell general ha de vetllar perquè tots i cada un dels seus membres, i especialment aquells que volen incorporar-se a la comunitat cristiana, tinguin una formació adequada i assoleixin la maduresa cristiana: «Tots els creients tenen el dret a la catequesi, tots els pastors tenen el deure d’impartir-la» (Catechesi tradendae 64).

Dins d’aquest servei, el capellà té una tasca insubstituïble en la formació i l’acompanyament dels catequistes. En primer lloc, perquè ell mateix és catequista, i necessita, el primer, tenir la necessària formació per esdevenir de fet catequista dels catequistes. A més, li pertoca una feina de descobrir, reconèixer i fomentar vocacions per a aquest servei: laics i laiques, religiosos i religioses vocacionats i capacitats per dur a terme aquesta tasca tan necessària en un món cada vegada més «ignorant» de Déu.

Ell ha de dur una feina d’acompanyament i de formació de proximitat, procurant amb gran zel que els catequistes puguin tenir la preparació immediata i la formació més sistemàtica que necessiten per dur a terme amb profit la tasca que se’ls encomana. Ajudar, en primer lloc, els catequistes a ser cristians i cristianes adults.

A ell li pertoca l’animació i l’atenció al grup de catequistes. Únicament la seva implicació personal farà que els catequistes se sentin acompanyats, orientats i recolzats en la seva tasca.

De ben segur en la vida pastoral hi ha molts fronts, uns als quals personalment ens sentim més cridats o ens hi descobrim més realitzats, però no hi ha dubte que acompanyar les persones, especialment els qui col·laboren en la tasca de la transmissió de la fe a les noves generacions, necessiten no sentir-se soles ni sols.

Enric Termes

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.