Pasar al contenido principal

Si una institució no té res a exigir o a demanar per a entrar-hi vol dir que o no té identitat o l’està perdent o ja l’ha perduda.

Les institucions, com la cultura, progressa a base del que es pot anomenar el coneixement cumulatiu (cumulative knowledge). Si no fos així cada generació hauria de tornar a inventar la roda...i tot!

Anem per parts:

1.- LA IDENTITAT DE LES INSTITUCIONS

La raó de ser d’una institució —com pot ser un orde religiós, una parròquia, una confraria, una diòcesi ...— és que té unes coses pròpies i que la distingeixen de les altres. Normalment han de ser uns valors, unes maneres de pensar i de sentir, unes pautes de comportament, en última instància o en el fons de tot, uns trets distintius.

Per a una institució, com pot ser una diòcesi, és molt important ser conscients de la pròpia identitat i mantenir-la i, si pot ser, fer-la créixer. Això vol dir que els que en formen part han de saber i viure els trets identitaris. En aquestes institucions que tenen molts anys i fins i tot segles, cal conèixer la pròpia història, que en el cas de les diòcesis proporciona elements diferents d’una a una altra.

Aquesta va ser una gran experiència del Concili Provincial Tarraconense. Tot i que les diòcesis amb seu a Catalunya tenim moltes coses comunes i ens movem en el context de la cultura catalana, vam poder experimentar les diferències que hi ha entre les unes i les altres. Cada una té el seu tarannà, forjat a base d’anys i generacions, i té la seva pròpia història, fets i persones que han marcat una manera de fer i de veure les realitats i d’afrontar els problemes.

En el cas de les diòcesis, com pot ser en els ordes religiosos, i en totes les institucions amples que es desenvolupen en diferents llocs i al llarg del temps i tenen uns elements identitaris comuns, pot semblar que amb aquests elements identitaris comuns ja està tot dit i que no hi ha problema d’un lloc a un altre o d’un temps a un altre, com si amb això s’expressés de manera igual la identitat a tot arreu.

Aquest plantejament es fa servir erròniament per a no tenir en compte els elements propis de cada lloc i de cada temps. El que és bàsic per a tota l’Església universal s’ha d’encarnar en cada lloc. És el que en diem la «inculturació» (jo preferiria dir-ne «aculturació». No hi entro.) El mateix credo, els mateixos valors fonamentals, els comportaments més bàsics, s’han de viure en un context determinat, en una cultura determinada i en unes condicions socials concretes. És a dir, la mateixa fe s’ha de viure i expressar en un sistema socio-cultural determinat i en un temps determinat.

Per a fer-ho més entenedor i d’una manera concreta, amb les mateixes pautes vàlides per a totes les diòcesis del món no es pot governar igual una diòcesi aquí, a Mèxic, a Rwanda o a qualsevol altre indret del món. Un pot fer molt bé de bisbe a les Filipines i no vol dir que pot fer igualment de bisbe aquí. Això en aquests casos tant extrems pot semblar una bajanada, però el mateix es pot dir referit a casa nostra. No es pot fer igual de bisbe a Andalusia, a Castella, al País Basc o a Catalunya. Per què un bisbe de Castella pot dir, com una virtut, que estima Castella i un bisbe català no ho pot dir de la mateixa manera a casa nostra! Si viu i estima la inculturació feta a casa nostra i posseeix els trets identitaris propis ho ha de poder dir igualment. I el mateix es pot referir als ordes religiosos i a tantes organitzacions que són presents en diferents llocs de l’Església universal. Un caputxí, per posar un exemple, amb les mateixes regles de l’orde per tot el món, no viu com a caputxí igual a Itàlia que a les nostres diòcesis.

2.- EL MANTENIMENT I EL PROGRÉS DE LES INSTITUCIONS

Hi ha la qüestió de fer progressar la identitat de les institucions. Però naturalment abans hi ha la qüestió del manteniment de la identitat de les institucions.

Quan una institució perd la seva identitat, per més que mantingui el nom i alguna cosa més en realitat ja és una altra cosa. El millor seria acabar-la com a tal i, si ha de continuar, que es vegi que ja és una altra realitat. Per exemple, si una confraria ha perdut la seva identitat religiosa i no es veu possible recuperar-la s’hauria de donar de baixa com a tal i fer-se una associació civil.

Amb el pas del temps, sobretot les institucions que tenen una llarga durada, que pot ser de segles, pot donar-se que elements secundaris o afegits o estranys a la dita institució agafin un relleu important i fins i tot poden donar una imatge com si fos l’autèntica d’aquella institució.

En aquest cas els que en són conscients han de treballar per a recobrar l'autèntica identitat d’aquella institució. Manllevant una mica la idea de Max Weber sobre l’evolució d’aquestes realitats socials, podem dir que a l’inici de les institucions religioses sempre hi ha uns carismes fundacionals que donen sentit i identitat al naixement d’aquella institució. Amb el pas del temps aquells carismes fundacionals normalment s’institucionalitzen. Després pot ser que esdevinguin rutinàries, que es compleixen com una rutina, una tradició, cultura...Jo hi afegeixo que es pot donar que els carismes originals es «petrifiquin» i en aquest cas es fa difícil redescobrir-los en la seva frescor primigènia.

Amb aquest simple esquema es podria fer una llarga història dels ordes religiosos amb els continus retorns als orígens carismàtics i el naixement de noves famílies, branques i ordes.

També es pot donar que una institució religiosa, com una diòcesi, durant un temps perdi bastant la seva identitat, incorpori elements estranys i enfosqueixi o es desviï del que li és fonamental i identitari. El millor que li pot passar és que hi hagi qui treballi per a fer redescobrir el que li és propi i que es pugui retornar al camí que mai no havia d’haver deixat o del qual s’havia desviat. Des d’aquesta perspectiva és impressionant com la nostra arxidiòcesi de Tarragona va recuperar la seva identitat després de més de 300 anys envaïda per musulmans o com després d’uns anys ha connectat amb el que va ser abans de la guerra civil, simbolitzada en el pontificat del Cardenal Vidal i Barraquer.

Però les institucions, com la cultura en la qual viuen, a més del manteniment de la identitat necessiten el creixement de la identitat. Un creixement que ha de ser coherent amb el que ha de ser. No n’hi ha prou a fer coses. El que es fa ha d’anar d’acord amb la seva identitat.

És molt interessant el plantejament del creixement del dogma cristià que fa sant Vicenç de Lerin. Ho compara al creixement del cos humà, des que és engendrat fins a la maduresa: va creixent en gran manera sense perdre la seva identitat. Si no té clara la seva identitat o la perd es deuen produir una sèrie de problemes psicològics que veiem que es donen actualment (Leccionari Bíblic Biennal. Temps ordinari. Any 1, pàg. 117-118).

Per a fer aquest creixement coherent és molt important que no hi hagi trencaments. Aquests trencaments es poden produir quan una generació agafa les regnes de la institució i sense conèixer o ignorant el passat ho volen començar tot de nou. No hi ha continuïtat. Aquests han de tornar a inventar la roda. Cada generació no pot començar de nou. Això no és fer créixer una institució sinó fer-la retrocedir amb el vernís o excusa del que sigui. S’ha de donar el coneixement cumulatiu (cumulative knowledge). Quan s’ha d’esmenar o canviar o rectificar no es pot fer des de la ignorància o des de l’oblit, sinó amb el bon coneixement del que s’ha de canviar i cap a on es vol anar, amb unes motivacions clarament coherents amb la identitat. A més convé fer-ho amb bona pedagogia.

Amb aquest plantejament penso que tenim matèria per reflexionar amb el que hem viscut sobre l’aplicació del Concili Ecumènic Vaticà II. En moltes coses calia tenir més clar què es volia canviar, perquè es volia canviar i convèncer les persones del canvi amb bona pedagogia. Sense adonar-nos-en de vegades fem honor al que diuen que Miguel de Unamuno va dir a Franco: «Ustedes vencerán pero no convencerán». Amb l’agreujament que de vegades ni es pot dir que s’hagi vençut.

Les institucions només es pot dir que realment avancen si ho fan des de la fidelitat als seus carismes fundacionals. Si no és així el que pot semblar un avenç pot ser un falç miratge que a la curta o a la llarga desfigurarà la institució o en demanarà el seu canvi a ser una altra cosa diferent.

3.- PER ACABAR

En primer lloc unes preguntes que es poden referir a una diòcesi, a una parròquia, a una associació religiosa, a una comunitat religiosa o simplement al grup institucionalitzat que ara tens present i hi estàs pensant.

Preguntes: sobre els trets identitaris d’aquesta institució. ¿Quins són els carismes originals i fonamentals que li donen sentit? ¿En conec alguns que no crec que li siguin propis i que podria ser millor treure’ls? ¿Conec algunes mancances que aniria bé que les hi féssim presents? ¿Quines són les maneres de pensar, de sentir i d’obrar propis d’aquesta institució? ¿Quin és el seu tarannà? ¿Quina és la seva història? ¿Quines persones han tingut un paper més important en la seva realització? ¿Hi ha hagut desviacions al llarg del temps? ¿S’ha redreçat el camí? I si s’ha redreçat, ¿com s’ha fet? ¿Què convé fer en aquest moment per a mantenir la identitat i per a millorar-la?

I una aplicació més concreta: a cada diòcesi, els dirigents, el presbiteri i tots els religiosos, religioses, i laics mes conscients del que són i a on pertanyen, haurien de conèixer bé la identitat de la seva diòcesi, la seva història, el seu tarannà, les persones que més hi han aportat i tot el que li és propi, amb l’anhel de no desviar-la del que ha de ser, de fer-la ser coherent amb tot el que és fundacional i fonamental. I això s’ha de fer estimant. Una diòcesi, si vol mantenir la seva identitat i la vol millorar, ha de ser estimada pels seus membres. Que no hi hagi qui se n’aprofiti per altres finalitats ni qui la faci servir per interessos aliens. Tots units per una mateixa comunió i per una mateixa missió servides per cada u des del lloc que li correspongui i des de la responsabilitat que tingui legítimament assignada.

Miquel Barbarà Anglès, prevere de l’Arquebisbat de Tarragona

Temàtica

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.