Pasar al contenido principal

La violència no s’acaba amb una sola vegada. Sempre hi ha qui vol respondre-hi. La violència engendra violència, l’espiral es fa gran i arriba a ser com una teranyina que envolta la persona i la societat, i de la qual és molt difícil desempallegar-se. D’altra banda, la violència és subtil, perquè pot semblar una acció sense motius, però de fet sempre troba raons i justificacions. Precisament, un dels autoenganys més freqüents és considerar que, es diu, cal «isolar els violents», en comptes de comprendre per què han actuat escampant la mort. Allò que s’ha d’isolar és la violència –com s’han d’isolar les cèl·lules malaltes d’un tumor– però els violents no han de ser isolats, ja que, si és així, queden encara més confirmats en els seus sentiments d’agressió i destrucció, i busquen de trobar suports a les seves accions en organitzacions que els aixopluguen. La millor arma contra la violència és, doncs, la pau preventiva, no la guerra frontal.

El terrorisme religiós no existeix, com no existeix un Déu que es complagui en la mort de la persona humana, la mateixa que ha sortit de les seves mans. El Creador no pot ser la raó que s’addueix quan l’ésser humà és assassinat. Matar en nom de Déu és una contradicció, i no té sentit posar Déu com a justificant d’una ideologia que es mostra enemiga de la vida. No hi cap religió que tingui com a objectiu promoure matances indiscriminades d’innocents. Ara bé, malauradament es fa servir el nom de Déu –en va!– per justificar actes execrables, com ara ajusticiar presoners –cosa prohibida pels acords internacionals– o segrestar població civil –com els dos bisbes d’Alep, Mar Gregorios Ibrahim i Paul Yazigi, raptats l’abril de 2013 i encara no alliberats– o violar dones indefenses i obligar-les a canviar de religió –al nord de Nigèria o a la plana de Nínive a Iraq– o expulsar i perseguir pobles sencers pel fet de professar una altra religió –el drama immens dels cristians d’Orient, obligats a exiliar-se i perdre-ho tot, perseguits i assassinats. Massa sovint, el nom de Déu és una excusa i una coartada, per fer veure que hi ha motius religiosos allí on només hi ha afany de poder i set de venjança. No hi ha, doncs, terrorisme religiós. Només hi ha terrorismes que pretenen justificar-se amb la religió i que han de ser desemmascarats.

La religió és una component essencial de les societats contemporànies, tant si ens referim a les manifestacions i creences religioses com a les manifestacions antireligioses, que poden convertir-se en una mena de creença adoptada de forma militant. A França torna a ressonar la veu de Voltaire, l’ideòleg anticlerical de la Il·lustració, autor d’un tractat sobre la tolerància –molt venut aquests dies passats en el país veí, després dels terribles atemptats de París contra Charlie Hebdo i contra el supermercat jueu HyperCacher.

Hi ha una ideologia islàmica totalitària que mata aquells que veu com a adversaris i als quals acusa en bloc, de manera maniquea, de ser els seus «enemics». Estigmatitzats així, tot queda legitimat: l’assassinat de població indefensa és un acte de guerra, siguin els morts policies musulmans francesos o pagesos xiïtes o dones yazidis d’Iraq. El món queda partit en dues meitats: tots els qui no són dels meus, són enemics meus.

Aquests dies s’han sentit veus del tipus «ells s’ho han buscat!» o bé «ja estaven avisats!», referides als dibuixants de Charlie Hebdo que han estat assassinats. Òbviament, ningú no volia justificar la violència, però es buscaven culpables, també del costat d’aquells que l’havien patida en pròpia carn. És evident que cal respectar els sentiments religiosos, però, com ha afirmat Andrea Riccardi en una entrevista a la revista «Il Fatto Quotidiano» (14 de gener de 2015), també és evident que la persona que no els respecta no mereix morir. Un ús abusiu de la llibertat d’expressió no pot ser bescanviat per un assassinat. En les societats globals no es poden defensar les pròpies idees amb ràfegues de metralleta! Altrament, el terror condicionaria de manera inexorable la vida dels seus ciutadans.

La qüestió és fixar unes maneres de fer i de ser que donin resposta a la complexa situació actual. En primer lloc, cal afirmar el principi absolut del valor de la vida, la de les víctimes i la dels assassins. La vida d’una persona només és de Déu. Ell la sosté perquè aquesta visqui. No és legítim prendre a l’altre allò que li pertany perquè ho ha rebut. El cinquè manament és fonamental, i s’ha d’aplicar des de l’infant que ha de néixer fins al condemnat que s’està al corredor de la mort.

En segon lloc, la religió no és estranya a la vida de les ciutats. Una laïcitat no excloent ni dogmàtica ho ha de tenir en compte. Bandejar la religió, denigrar els sentiments religiosos no serveix a la causa de la convivència, sobretot en un món marcat pel pluralisme religiós. Moltes de les persones que creuen són, a més, estrangers en els països europeus on viuen. Les minories religioses acostumen a tenir també dificultats laborals i culturals de tota mena. A més, en molts casos la religió identifica un poble determinat. Per tot això, cal respectar els sentiments religiosos, perquè cada ciutadà té dret a ser comprès en les pròpies conviccions.

Finalment, cal situar el problema allí on el fanatisme exerceix més fascinació: en les perifèries. El desarrelament, la pobresa de moltes llars, el fracàs escolar i social, l’atracció de les propostes radicals de canvi i de triomf d’una idea precisa (al marge d’un discurs ètic), les desigualtats creixents, la manca de treball sobretot entre els joves, la pervivència d’uns models de vida que xoquen contra la religió i sovint fan mal, la dificultat d’integrar les persones en projectes comuns basats en l’ajuda mútua, tot plegat és un cultiu exitós per a captar persones que s’apunten al terrorisme internacional.

Quan l’ànima canvia, llavors tot és possible. Europa ha estat mestra d’humanitat durant segles, i la humanitat s’ha de reimplantar en les grans perifèries, allí on la vida sembla no tenir futur i on la violència es palpa pels carrers. Malgrat tot, cal sembrar sense defallir. Només hi ha una possibilitat: construir un futur en pau.

Armand Puig i Tàrrech,

degà de la Facultat de Teologia de Catalunya (Barcelona)

Temàtica

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.