Avui la comunicació es produeix a l’instant. Les xarxes socials afavoreixen la immediatesa i la globalitat. El temps i l’espai es redueixen a mínims. Això no obstant, una publicació escrita en paper i amb periodicitat setmanal exigeix terminis més llargs. El contingut presentat s’allunya de l’instant, però permet més reflexió. Quan aquest article sigui a les mans dels lectors, haurà passat la JMJ 2011. Quan escric aquest article, només he tingut l’oportunitat de viure aquest esdeveniment a Igualada i a Barcelona. Submergir-se en la realitat és un requisit indispensable per ser fidel al que passa evitant, tant com sigui possible, filtrar-ho per ideologies o idees prefixades que ho desvirtuïn.
Ens podem fer la pregunta: «Té sentit convocar una Jornada Mundial de la Joventut (Catòlica) cada tres anys, amb la presència del Papa i en una ciutat diferent cada vegada?» En rigor estricte, no és indispensable, però aquesta celebració posseeix un seguit de valors que li proporcionen sentit i consistència. Cal tenir els ulls atents perquè no se’n distorsioni la finalitat, però el progrés no s’atura mai davant dels possibles riscos, encara que els menystingui. En cas contrari, quedaríem abocats a la paràlisi i a un perfeccionament estèril.
El viatge com a metàfora espiritual en la recerca de Crist serveix de nucli a l’experiència. Un viatge per la geografia amb un traçat que s’endinsa en el viatge a l’interior de la persona, on es facilita la trobada profunda amb el Senyor. Els joves, sovint, han de sortir del seu món de seguretats i dels seus escenaris coneguts per descobrir lluny el que tenen a prop. El contrast obre la mirada a un nou horitzó. La diversitat no és una amenaça sinó una crida a enfortir-ne la identitat.
Les jornades constitueixen una experiència de comunitat creient. En alguns països, els cristians són minoria, sovint silenciada i perseguida. Viure una jornada és un regal immens per a molts joves. El turisme i els aspectes comercials queden relegats. L’austeritat, l’acollida del país amfitrió, les eucaristies, les nombroses cites de pregària i de reflexió, la festa compartida en els festivals de música, el contacte internacional dels participants… permeten viure dimensions quotidianes amb intensitats insòlites.
La trobada amb el Papa constitueix el signe de comunió amb l’Església universal. La pastoral reconeix la necessitat d’encarnar en signes les vivències profundes, però a la vegada la necessitat de trascendir-los per anar en la direcció que apunten. L’anunci, la bona nova de les seves paraules, s’encamina a Crist, i els seus missatges són ben rebuts quan el cor està obert i disponible. En els temps de Jesús, els fariseus demanen a Jesús que renyi els deixebles davant el seu entusiasme a l’entrada a Jerusalem. Una vella història, que es repeteix sense parar.
El procés de fe dels joves és lent, té retrocessos, es contraposa a la cultura dominant… No és una tasca fàcil seguir Jesús i aplicar en la pròpia vida els criteris evangèlics. En els moments de dificultat, sempre ens hem d’ajuntar amb Maria en pregària per resistir millor. Quan la força de l’Esperit els inundi els cors, sortiran sense por, amb humilitat i diàleg, a donar el seu testimoni sobre Jesús, fins i tot amb el risc de les seves vides.
Moltes notícies parlaran del caràcter cívic i respectuós de la trobada, dels aspectes econòmics, de les estadístiques, de les xifres… No obstant això, la part substancial es du a terme a la consciència i en el cor de cada participant.
