Catalunya Religió logo

Llibertat enfront de rigidesa

content.entitygroupfield[0]
Por Lluís Serra Llansana .
En Gerasa

S’apropa a passes de gegant la Jornada Mundial de la Joventut Madrid 2011, amb la presència del Papa, del 18 al 21 d’agost. En els grans esdeveniments, es repeteixen de manera pesada els mateixos esquemes de sempre, situats en extrems contraposats. Els exaltats, que donen prioritat a l’èxit mundà sobre la dimensió espiritual, i els hipercrítics, que neguen tota dimensió espiritual pels components humans que es donen cita en una trobada d’aquestes característiques. Dues postures rígides, que perden la centralitat, malgrat que cadascuna d’elles afirma que està inspirada pels valors evangèlics més genuïns. Quan Benet XVI va consagrar el temple de la Sagrada Família de Barcelona va passar el mateix. N’hi ha que van voler entrar en batalles de xifres, de quantificar les multituds i de pressionar els mitjans. N’hi ha que van reduir l’esdeveniment al cost econòmic de la seguretat i altres capítols de despeses. Afortunadament, l’Església catalana no va caure a la trampa i va buscar viure el sentit espiritual en un context de serenitat i bellesa, sense excloure la presència del Papa en l’obra del Nen Déu. Una vegada conclosa la visita, ningú més no va parlar d’economia, ni tan sols per quantificar en divises l’impacte mediàtic internacional que Barcelona va obtenir i a l’augment meteòric de visites a la nova basílica. A la JMJ s’ha tornat a esgrimir el tema econòmic, malgrat que els organitzadors han insistit que tindrà un «cost zero» per als contribuents espanyols. No obstant això, per als exaltats tot és poc i per als hipercrítics res és molt.

Aquestes dues postures extremes també tenen la seva utilitat. Ajuden a mantenir els peus a terra, a no deixar-se endur per eufòries i vanitats, i a cultivar el sentit dels actes que se celebren. Les JMJ tenen per lema una frase paulina: «Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe.» D’això es tracta. Un proverbi xinès ens recorda que «quan el savi assenyala el cel, l’enze mira la punta del dit». La presència del Papa apunta la figura de Crist. Oblidar-se’n, malgrat que el mediador s’emporti més d’un aplaudiment, seria un fracàs autèntic.
Jesús no s’instal·la en postures rígides sinó que evidencia una llibertat profunda en l’exercici de la seva missió. Recrimina Pere quan li vol evitar el divendres sant, però retreu igualment els que el diumenge de Rams volien fer callar els seus deixebles que es deixen endur per l’entusiasme. Una eufòria que s’esvaeix cinc dies després, però que per això no s’invalida. En un altre moment, s’afirma de Jesús: «En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). El procés que segueixen les persones no és lineal, sinó que s’ajusta més bé al traçat sinuós dels rius. La pedagogia de Déu és pacient. Els resultats espirituals no sempre queden a la vista, ja que arrelen en el fons del cor humà. Riscos, molts. Des del qui vulgui utilitzar la JMJ en benefici propi fins a qui la desqualifiqui per motius ideològics. Tota realització humana és susceptible de valoracions múltiples. La JMJ no s’escapa d’aquesta realitat. Amb tot, la fe no és només una qüestió individual sinó també col·lectiva. Contraposar-les no és jugar net. Es tracta d’integrar-les.
Possiblement caldrà recordar-ho encara més en els pròxims dies: enfront de la rigidesa, d’un signe o de l’altre, la llibertat dels fills de Déu, sense manipulacions ni complexos. Quan l’estrèpit mediàtic desaparegui, la llavor germinarà si hi ha terra bona.
Gerasa

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.