Resulta fàcil desfer-se en elogis quan es parla de l’AVE, mite del progrés i de la transformació en infraestructures. Precisió, rapidesa, confortabilitat... s’uneixen per meravellar el passatger, que opta per aquest mitjà de transport. Amb tot, hi ha molts miratges en l’admiració d’aquest tren articulat que, a la vegada, ens proporciona les claus del fracàs estrepitós de la política econòmica espanyola. L’AVE constitueix un dels millors símbols d’un país que ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats. Altres símbols l’acompanyen, com nombrosos habitatges tancats, autovies buides gairebé sense cotxes i aeroports que són un brindis al sol. I ara ho paguem car. A una inversió irresponsable, li segueix un manteniment impossible, que alimenta un dèficit crònic. Quan representants del govern de Califòrnia van visitar les obres de l’AVE, van concloure que es tractava d’una obra magnífica, però van afirmar que la seva rica regió nord-americana no podia assumir una construcció d’aquesta mena. Espanya, instal·lada en la «champions league de l’economia mundial» va decidir afrontar la major inversió mundial, destinada a una obra única, a excepció de la Xina. A Europa, Espanya és considerada un estat integrat en un conjunt de països (Portugal, Irlanda, Grècia), que rep el nom de «pigs» (porcs, en anglès), tots ells intervinguts econòmicament o a punt de ser-ne. Quatre països que són un llast autèntic per a l’economia europea.
A l’AVE hi conflueixen una política centralista a ultrança (enllaçar Madrid amb totes les capitals de província), un pla aliè a rutes més lògiques i rendibles (eix mediterrani, obertura a Europa), una inversió que ha consumit recursos necessaris per a altres obres més necessàries (rodalies, per exemple), tanta quantitat de quilòmetres que superen amb escreix els traçats del TGV, que solquen una França molt més rica... S’ha sucumbit a les pressions locals. Molts polítics s’han volgut apuntar el punt progressista d’obrir una estació a la seva ciutat, per motius electorals i per vanitat personal. Aliens a la realitat, comencen a veure que es tanquen serveis, escandalosament insostenibles, després de comprovar que una ruta és utilitzada per una mitjana de nou persones durant sis mesos. El cost real del bitllet per al servei públic puja, en el trajecte entre Toledo, Conca i Albacete a 1.125 euros, una petitesa, per cadascun dels 16 viatgers que han fet aquest recorregut. Barcelona-Madrid, la línia més rendible, ha introduït un canvi en el comportament del transport entre totes dues ciutats. Abans, les persones acabalades i que viatjaven a compte de l’empresa anaven amb avió. Ara, ho fan amb AVE. Els que utilitzaven el tren, per motius econòmics principalment, ara viatgen amb avió, a preu molt inferior que els bitllets de tren, exceptuant les tarifes web que desapareixen aviat de les pantalles dels ordinadors. La megalomania dels nostres governants, l’enveja crònica que multiplica per 15 qualsevol projecte inicial, la fascinació dels nous rics, la irresponsabilitat de gastar el que no s’ha guanyat amb la suor pròpia (els fons europeus), una visió jacobina de la nostra geografia... han impulsat una sèrie de disbarats de conseqüències molt negatives. Seria interessant que un equip d’investigadors analitzés les inversions de l’AVE així com les empreses beneficiades. No obstant això, el miratge de l’AVE continua tancant els ulls de molta gent. Prou de retallades! Llum verda a més quilòmetres. Així ens va.
