Prou de retallades?

Em ve a tomb la Katherine perquè contrasta de manera brutal amb el que passa en l’actualitat. Es menteix amb molta impunitat, la veritat no interessa gens, es falsifiquen els relats... L’amplificació mediàtica contribueix a donar volum i sonoritat a les mentides més repugnants. La repetició consolida un relat que, per insistència, passa a ser veritable.

S’ha clamat fins a la sacietat: «Prou retallades!» Amb tot, les arques són buides i no podem mantenir el ritme depredador dels darrers decennis. Hem creat un món fictici, basat en el desig i allunyat de la realitat dels fets. Ara comencem a despertar del somni i ens ho passem molt malament. Tots ho volem tenir tot i la renúncia és una paraula que no entra en el nostre vocabulari. El terme «austeritat» tampoc. Créixer sense mesura, de manera irresponsable i enganyosa, ens ha conduït cap a aquest carreró sense sortida. Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem hipotecat el futur amb els nostres deutes, hem augmentat sense control el nombre de funcionaris i hem acabat com castells en l’aire. Els somnis escampats per terra sense possibilitat de portar-los a terme. Molts polítics ens han enganyat, molts financers han especulat sense escrúpols per aconseguir grans beneficis i ara comencem a adonar-nos que s’ha acabat l’època de vaques grasses. Ara iniciem el període de les vaques flaques i no sabem quant durarà. S’ha cosit la geografia espanyola amb la teranyina de l’AVE. Amb això s’han beneficiat empreses amigues i s’ha implantat contra tota lògica un model radial, econòmicament insostenible. Espanya no es podia permetre tants quilòmetres de vies, però els que ho han decidit han tancat els ulls a l’evidència. I ara ens falten diners per a sanitat i educació. Les causes no només són internacionals. No hem fet els deures quan podíem i ara ho patim.

Diferents partits polítics han desplegat les seves pancartes: «Prou retallades.» Moltes persones han acollit aquest discurs perquè no volen entrar en la dinàmica de la renúncia i l’austeritat, però no hi ha cap més remei. Les retallades no són discutibles. La dita catalana és clara: «D’on no n’hi ha, no en pot rajar.» Altra cosa és en què i com es porten a terme. No tot pot seguir com abans. La xauxa s’ha acabat. L’espectacle d’agressió als nostres parlamentaris al Parc de la Ciutadella va ser lamentable i delictiu. També va ser lamentable, tot i que legítim, el que va passar a l’interior del Parlament. Vaig seguir els discursos que es van pronunciar a l’hemicicle amb motiu de votar els pressupostos i molts partits es van mostrar instal·lats en el fanatisme i oblidadissos del bé social. Davant d’una situació d’emergència, crònica en l’àmbit fiscal i accentuada, possiblement, pel tripartit anterior, que va deixar dèficits difícils d’assumir, no hi va haver ni mà estesa, ni ganes de tirar el país endavant. El bé del partit, per davant del bé comú. Tant se val enfonsar l’adversari encara que també s’enfonsi el país. Excel·lent catecisme polític, del qual Joan Laporta va saber sostreure’s afortunadament contra alguns pronòstics.