He seguit amb interès el tema dels indignats. Sovint, he passat per la plaça de Catalunya, hi he llegit els escrits i les frases —algunes tan brillants com ocurrents—, he sentit els debats, he vist com s’aixecaven les mans en senyal d’aprovació o es posaven de braços plegats com a signe de rebuig, n’he observat les casetes, he estat testimoni a la plaça Urquinaona de l’enfrontament entre la policia, que disparava, i manifestants que els llançaven objectes, he notat que la nit de la celebració de la Champions han protegit l’acampada des del respecte i els cartells dissuasoris de qualsevol actitud provocativa... Sense aprofundir en detalls, que sens dubte es poden discutir, em centro en dues de les òptiques més significatives que presenta el fenomen dels indignats.
La primera s’inspira en una mirada sobre la realitat, filtrada a través del llibre Indigneu-vos. Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica, de Stéphane Hessel. Hi ha moltes coses de la realitat que indignen. Les seves propostes van dirigides a eliminar els privilegis de la classe política i l’atur, així com a favor del dret de l’habitatge, dels serveis públics de qualitat, del control de les entitats bancàries, de les llibertats ciutadanes i de la democràcia participativa, de la reducció de la despesa militar, etc. En moltes d’aquestes reivindicacions hi estic d’acord. Altra cosa és la viabilitat d’algunes propostes. Però, si no somiem no millorarem mai. Més enllà d’aquests continguts, el valor més important consisteix en la superació de l’individualisme —una de les xacres més corrosives d’aquests darrers decennis—, mitjançant l’obertura a les inquietuds socials i a la millora del col·lectiu. Aquestes actituds ens poden apropar a la idea del bé comú, destrossada per tantes conductes egoistes, interessades, partidistes... que tant de sofriment provoquen en capes senceres de població. Si els indignats van en aquesta línia, resulta genial. Cal que sortim de la bombolla consumista i que no ens mirem tant el melic, per veure que els altres existeixen i que els meus dons han de revertir en els seus, fomentant el bé comú.
La segona presenta gairebé els mateixos símptomes, signa les mateixes propostes, defensa idees semblants, però sorgeix de motivacions diferents. La indignació és la manera de reaccionar quan una societat —permissiva, paternalista i protectora— es manifesta incapaç de continuar donant el caramel i els narcòtics als adormits ciutadans. Es tracta d’una reacció davant de les retallades. En una societat, que ha viscut irresponsablement per sobre de les seves possibilitats, gràcies a l’especulació de l’economia i a polítiques demagògiques no hi cap l’austeritat. Un despertar dur en veure les arques buides ha produït una indignació sense precedents. Es va contra el sistema perquè ja no raja ni llet ni mel. Aquesta segona òptica no implica la superació de l’individualisme, sinó que l’eleva a l’enèsima potència. Canviar-ho tot perquè no canviï res. No hi ha protagonistes de la història sinó consumidors impenitents. No podem descartar que uns sectors dels indignats, la magnitud del qual no m’atreveixo a delimitar, s’alimenta amb aquesta òptica, que no té res de progrés ni de millora social. Ja n’hi ha prou d’entendre la vida com a mers receptors! També cal que ens donem i ens lliurem! Passa en els individus i en els col·lectius. Juguem amb la solidaritat dels altres.
La primera òptica ens impulsa cap a un horitzó d’esperança. Tant de bo els joves apostin per ella. La segona ens enfonsa en el desastre.
