Eleccions municipals?

Se suposa que, a l’hora de valorar unes eleccions municipals, el que tocaria fóra valorar els problemes i necessitats que tenen els nostres ajuntaments i veure cap a quin tipus de solucions s’han inclinat els ciutadans. I. juntament amb això, veure quines deficiències estructurals tenen també –la principal, la manca de finaçament– i quines perspectives de solució s’albiren.

Però resulta que la cosa no va per aquí. No sembla que les eleccions tinguessin aquests temes com a centre d’interès.

Sí que és cert que, si un ciutadà interessat s’hi esforçava, podia trobar els programes dels respectius partits, i veure com dins d’aquests programes hi havia un bon nombre de propostes que diferenciaven clarament uns partits dels altres. I l’examen d’aquestes diferències feia adonar que, realment, valia la pena pensar-s’ho bé a l’hora de triar. Per exemple, puc dir que a Viladecans les propostes d’ICV-EUiA i les d’ERC estaven molt bé.

Però això només passava si el ciutadà hi estava realment interessat. Si no, si només es fixava, per exemple, en els cartells electorals, es podia trobar amb un conjunt d’eslògans perfectament intercanviables entre uns i altres, que, de fet, només es distingien en el to més o menys continuista en els partits que tenien l’alcaldia i més o menys rupturista en els qui no la tenien. Servidor, que la setmana abans de les eleccions vaig haver de passar en cotxe pels municips de Viladecans, Sant Boi, Cornellà i Sant Joan Despí, vaig estat temptat de copiar tots els eslògans que els diversos partits havien inventat a cada localitat, i després mirar a veure si algú era capaç d’identificar a qui partit corresponia cada eslògan. Gosaria dir que era impossible d’encertar.

Poc municipals han estat, doncs, aquestes eleccions. Perquè els partits no semblen haver trobat –no sé si buscat– la manera de crear debat de propostes i projectes, i més encara per un altre fet més greu: perquè, com que tot ho tenim globalitzat, la gent tendeix a votar més amb criteris de política general que no pas pensant en què convé al seu municipi. El cas és que, de tot plegat, en poden sortir, per exemple, aquestes constatacions:

L’ensorrament socialista. És, sens dubte, el fet més rellevant d’aquestes eleccions. Una enfonsada amb dimensions de cataclisme, tant a Catalunya com a tot Espanya, continuant la línia que es va iniciar en les eleccions al Parlament. Val a dir que la campanya de la dreta política i mediàtica ha sabut tocar tots els ressorts necessaris, però això sol no hauria estat suficient si el socialisme mateix no hagués mostrat tanta inconsistència. I no sembla que estigui en camí de recuperar-se. El socialisme hauria d’obrir moltes portes i finestres i fer entrar l’aire, perquè, realment, no ens podem permetre que aquest partit continuï en hores tan baixes.

La solidesa convergent. Convergència i Unió, malgrat les retallades, continua creixent i reforçant-se. Sap vestir el seu conservadorisme amb vestidures d’interès del país i amb un bon estil de “bona gent”, sense estridències, i alhora amb l’horitzó d’una Catalunya lliure però que ja ho serà quan ho pugui ser, sense que aquest horitzó li hagi de complicar la vida a ningú. Deu ser que Catalunya, majoritàriament, és així.

L’amenaça del PP. Ens ve a sobre. A la resta d’Espanya en forma d’allau imparable, i a Catalunya creixent també cada cop més. I només s’hi pot fer front si l’esquerra presenta propostes creïbles, si aquestes propostes es vehiculen amb actuacions també creïbles, i si ens animem a lluitar seriosament la batalla dels valors.

El cul-de-sac independentista. L’independentisme català, plantejat com a prioritat política, diria jo que té poc futur. A Catalunya hi ha un percentatge més o menys destacable de gent a qui li agradaria que Catalunya fos independent, però en l’estil de Convergència: sense fer-ne un objectiu prioritari ni complicar-se gaire la vida per aconseguir-ho. I això, malgrat flamarades com la del 10 de juliol de l’any passat. En canvi, els partits o moviments que posen la independència de Catalunya com a principal prioritat, estan subjectes a tal quantitat de contradiccions que és molt dificil que aconsegueixin l’estabilitat necessària per crear un projecte sòlid i permanent.

El bons rèdits de la xenofòbia. L’ascens de PxC és molt preocupant. Però no sé si no ho és més encara la utilització –més o menys descarada– de l’arma de la xenofòbia per part de partits suposadament més respectables. És una realitat que hi ha un bon nombre de gent que se sent incòmoda davant el fet de la immigració. Davant d’això, una resposta és donar-los peixet i afavorir la reticència envers els immigrants. I una altra resposta és, en canvi, mirar de solucionar les causes d’aquesta incomoditat en allò que es pugui, treballar per una millor qualitat de vida per a autòctons i nouvinguts sobretot en els llocs on hi pugui haver més conflicte, promoure oportunitats de trobada mútua, i dedicar tants esforços com sigui possible a les tasques d’explicació, de pedagogia, de lluita pels valors. Que no és fàcil, però que és, crec, l’única resposta coherent tant per part de l’esquerra com per part, també, dels cristians.

I, finalment, la constatació més complicada: l’abstenció. El problema és molt seriós. Però això seria ja tot un altre article.

Josep Lligadas és escriptor