Pasar al contenido principal

DSC_0445.jpeg

Dijous passat, nova taula rodona al bisbat de Sant Feliu sobre els efectes de la crisi. aquesta vegada es va fer al Casal Parroquial de Sant Vicenç dels Horts, amb la participació d'Eduardo Ribes (germà de Sant Joan de Déu, membre de Bayt Al-Thaqafa, Conxa Marquès (Càritas Diocesana), José Luis Atienza (cap de llista d'ICV-EUiA per Viladecans a les municipals), i Ramiro Vega (membre de la GOAC de Sant Boi i persona molt vinculada al Casal Marianao). Moderava Roger Marco, membre del grup de joves de la parròquia, i hi va participar el bisbe Agustí Cortés.

Feia goig la sala plena, però a mi em va encantar sobretot la profunditat i el nivell d'alguns ponents, que van saber explicar de forma senzilla i profunda algunes coses que certament van contracorrent. Perquè, vistos els resultats electorals i tal com van avui els partits i els mitjans de comunicació, és encoratjador que algú expliqui amb orgull que promou pisos per a joves immigrants i, encara més, per a joves sortits de la presó. Una cosa que en un altre context seria més aviat un argument per jugar contra una administració pública que gosés promoure semblant cosa. O que expliqui com és d'important la xarxa relacional per evitar que la gent s'enfonsi, o que parli de política amb sentit crític i sense fer el fatxenda. Per no dir que el bisbe hi va ser, va escoltar, va opinar, però, com de costum, va saber entomar amb elegància algun discurs que probablement no acabava de compartir.

Us deixo amb l'única aportació que m'ha arribat per escrit i que penso que és una bona reflexió: la de José Luis Atienza, l'únic "no de missa" (la Pastoral Obrera de Sant Feliu intenta justament això: posar en contacte elements que de vegades són vistos per molts com a contradictoris). Ell mateix va reconèixer que part de la seva intervenció s'inspira en la xerrada que Víctor Renes, de Càritas espanyola, va fer a la darrera Jornada de Formació de la Pastoral Obrera de Catalunya. Mercè Solé

A mi em toca parlar de perquè la política és important per lluitar contra la crisi. Jo deixaria la certesa del present d’indicatiu i m’aniria al voluntarisme del temps potencial, perquè la política hauria de ser important per lluitar contra la crisi. El que va començar com una crisis financera fins desembocar en una crisi econòmica, s’ha convertit en una crisi social i en una crisi política. El món dels diners, els mercats, han passat com una piconadora sobre de la política, i actua com una taladradora contra els ciments de l’estat del benestar europeu. La moneda única, que ens vam vendre com un port en temps de tempesta per les economies europees més febles, no és un port. És una cotilla que no les deixa respirar i ofega els seus ciutadans. En concret, ens ofega a nosaltres.

Mentre les mercaderies circulen lliurement per la Unió Europea i han desaparegut les fronteres, els deutes públics dels països, els mecanismes de finançament de la despesa social de la seva gent, estan sols enfront del món, com quan no tenien la moneda única. I França i Dinamarca tornen a activar les seves fronteres que deixen passar les mercaderies estrangeres de baix preu, però barren el pas als immigrants pobres.

Mentre el mercat ha fet la seva pròpia versió triomfant del himne de la Internacional, la política s’ha nacionalitzat, s’ha enrocat mirant-se el melic de les nacions, amb o sense Estat. En el relat de les coses que ens passen, els mercats han passar de ser els apuntadors, a ser actors y autors del guió de les nostres vides.

Els mercats volen dictar ja no el preu de les coses, sinó el model de benestar social, el nostre nivell d’educació obligatòria, les nostres pensions, els nostres drets laborals, la nostra cobertura sanitària. Davant de la incapacitat dels mercats de crear llocs de treball per tothom, canvien el guió i li donen la culpa a un suposat excés de drets laborals. La culpa la tenim nosaltres, el nostre pecat original és ser éssers humans i no mercaderies.

Jo en aquesta campanya he dit que tenim tot el dret a no tenir afecte a la política, però que la gent del carrer sense la política no tenim res. Com a les velles pel·lícules, sense política tornarem a somiar amb guanyar un concurs de tele per poder pagar la malaltia al nostre fill i els fills tornaran a ser l’única esperança de supervivència econòmica dels pares. Quan jo vaig estudiar batxillerat al meu poble, Viladecans, amb més de 30.000 habitants, només sis vam estudiar batxillerat elemental, només quatre vam estudiar batxillerat superior. El que la política ha donat, la política ho pot treure. Com comprovem cada dia, aquí no val allò de Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita. Aquí, lo que se da se quita.

Però la política no deixa de ser l’instrument d’organització dels objectius, les esperances i les utopies latents en la societat. I abans he dit que estem immersos en una crisi social. Els valors socials cotitzen a la baixa, mentre puja l’Ibex 35 dels valors individuals.

La progressiva desaparició de la fàbrica esborra un espai de socialització de la cultura obrera de la solidaritat, l’excessiu protagonisme del ¿Cómo está lo mío? i la progressiva invisibilitat de lo nuestro, del porvenir col·lectiu, està difuminant el subjecte polític i la qualitat democràtica.

La transformació del ciutadà de subjecte en objecte i objectiu de consum, també està afectant a la política. Avui és més un espectacle televisiu que un esdeveniment proper. La comunicació que és un fet de dues direccions només funciona en un únic sentit. Es redueix a frases curtes i cronometrades per televisió. S’ha renunciat a fer pedagogia, a ajudar a explicar la realitat i les seves alternatives.

Però la democràcia és la principal eina del ciutadà per millorar el govern de les coses. El ciutadà, davant les urnes, en teoria és l’amo del seu destí. Ara bé, ciutadà no vol dir estar censat com a elector, vol dir tenir un mínim compromís cívic amb la societat. Un compromís en crisi perquè no es relaciona la política amb la vida de cada dia, es viu com una competició de polítics, entre polítics i per polítics, on les majors simpaties van amb els equips de més pressupost. Un compromís en crisi perquè el ciutadà se sent client de la política, aquí me las den todas, no partícip i corresponsable. Se sent espectador i no actor, molt menys autor.

Cal trobar complicitats per deseconomitzar la vida i la política, i posar en primer pla la vivència de l’ésser humà. Cal dir prou a que més sigui igual a millor, que el preu sigui la mesura del valor, i que el preu del valor el posi el mercat. Hem de trencar aquesta trilogia que governa el present i degrada el teixit social, com assenyala un home de Càritas com Víctor Renes,. Cal trobar complicitats per estimular l’actitud activa del ciutadà, la que exerceix drets i obligacions. Al meu poble ha tret un regidor un partit que defensava primer, els de casa, primero, los de casa. Vaig veure com els votaven gent d’altres indrets d’Espanya que trenta anys abans s’haurien sentit exclosos per aquest primer, els de casa.

Cal trobar complicitats per generar una lògica social basada no en la lògica econòmica del mercat i el benefici particular, sinó en el factor C, Col·laboració, cooperació, comunitat, compartir, companyia, acompanyar, companyerisme, calidesa, cura. Acampada. El factor C també està present d’alguna manera en les acampades, i és un bri d’esperança perquè per primera vegada en molt de temps la joventut ha pres la paraula. A mi m’agradaria que no es quedessin manifestant en la vorera i entressin en mig de la calçada per renovar utopies i atreviments.

Voldria acabar amb l’optimisme i la solidaritat de l ‘estrofa d’una cançó amb un títol que podria ser d’himne contra la crisi, Qualsevol nit pot sortir el sol. Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva es casa vostra, si és que hi ha casa d’algú.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.