Àfrica encara existeix

Potser aquest títol que poso a la notícia és una “boutade”, però això expressa la meva percepció de la visita al Senegal de primers de febrer, amb motiu del Fòrum Social Mundial a Dakar. El desè dels Fòrums que, iniciats a Portoalegre, Brasil, es fan cada dos anys en diversos indrets del món intentant que també siguin acollits en continents de recursos pobres. La idea, com sabem, és que els debats sobre els temes crucials del món es puguin fer des de les bases i les propostes tinguin una transmissió directa a les organitzacions locals d’arreu del món.

Aquesta és la intenció i l’esperit del Fòrum perviu, tot i que va perdent una certa pistonada a cada nova edició. Dakar va tenir un seriós handicap. Les autoritats universitàries i els mateixos estudiants vivien al marge del Fòrum. No se sap ben bé què hi va succeir... però el fet és que la coordinació i l’organització dels debats va ser molt caòtica. Els llocs i les aules on es feien les xerrades s’avisaven el mateix dia amb “tam-tam” i mai millor dit.

El Fòrum de la Teologia de l’Alliberament, participat i ben organitzat, va discórrer amb tots els inscrits i amb els debats ben vius i ben preparats. La delegació catalana hi era nombrosa amb una bona participació de laics i laiques. Recordo molt especialment la pregunta que feia una noia africana, després de sentir el repàs de la història de la colonització per part europea tant d’Àfrica com d’Amèrica i el paper jugat per les esglésies cristianes en tot plegat: “I vosaltres que heu fet aquesta galdosa aportació en tants segles ens proposeu ara un nou alliberament? Com podem creure que no ens vulgueu enganyar una altra vegada?”.

També es va salvar esplèndidament la fira d’entitats, la majoria africanes, que amb els seus estands informaven i intercanviaven tota mena d’experiències de desenvolupament i d’organització. Les dones eren les protagonistes de la major part d’iniciatives d’educació, de sanitat i de les nombroses cooperatives que s’havien estès arreu dels països africans. La Fatou, la lider del nostre grup de dones de Fandema, que havia vingut amb Solidança des de Gàmbia, feia uns ulls absorbents davant cada un d’aquells estands de petits miracles. Uns dies més tard ho deia a les seves companyes de Tujerenk: “No som les úniques dones que fem coses. A Dakar n’he vist moltes d’altres que fan activitats extraordinàries en bé de les seves comunitats.” Vam fer la recollida de molts fulletons i ens vam endur llavors i unes carabasses que eren la base d’un invent casolà per estalviar aigua.

Dakar és una ciutat cosmopolita amb un segell de cultura francesa que no ofega la seva diversitat de llengues i costums. Les religions hi són ben presents, molt especialment la musulmana que supera el 80%, però no hi notes ni el fanatisme ni la prepotència que es dóna en altres països i fins i tot a casa nostra. Animisme i cristianisme hi conviuen sense problema i amb un gran respecte mutu. Els estudiants de la universitat anaven per feina i amb els seus estils i maneres et feien adonar que hi ha un gran potencial de futur i que estan orgullosos de la seva “negritud” tal i com Leopold Senghor, el célebre poeta i estadista senegalès havia inoculat a les noves generacions.

De Dakar a Palmarin, on vam poder visitar en Lluís Llach i la seva Fundació per a joves que, organitzats en cooperativa de pesca, abandonen el seu desig de fugir amb caico cap a Canàries. Ell hi passa temporades animant i recolzant aquesta iniciativa que parteix del seu contacte amb els treballadors senegalesos que havia conegut a les vinyes de Porrera. Després de passar una nit al càmpig on resideix vam enfilar cap a la travessia del riu Gàmbia, que dóna nom a aquest país anglòfon incrustat enmig del Senegal. Un riu amplíssim ple de vida.

A Tujerenk, on viu la família d’en Malang, hi tenim el projecte de cooperació de Solidança. Però això serà objecte d’un altre capítol.

Josep M. Fisa és capellà