Els analistes reconeixen, des de fa temps, que la complexitat dels fenòmens globals fa que siguin difícilment intel·ligibles. Els experts més honestos admeten, també des de fa temps, que les variables que configuren allò que ha d’esdevenir són literalment inabastables i, en conseqüència, que el futur és, en general, inescrutable. Potser per això els gurus de l’economia no van ensumar la crisi, els oracles socials no han sabut vaticinar bona part dels fenòmens emergents que defineixen el món d’avui, i els serveis d’espionatge (dits d’intel·ligència) encara no s’han refet de la sorpresa davant les revoltes populars en el Magrib i, en general, en l’Orient Mitjà. La paraula guru ve del sànscrit i vol dir “el que dissol les tenebres”. I els oracles (del llatí oraculum) eren les revelacions divines. Doncs, res de res.
Els analistes partien, per exemple, de la idea (evidentment equivocada) que la joventut dels països àrabs s’inclinava pel fonamentalisme religiós, i que molts ciutadans miraven més cap el passat que vers el demà. Pensaven que majoritàriament recitaven de memòria els versicles de l’Alcorà, en comptes de submergir-se en les noves tecnologies i participar en els debats oberts que circulen per les xarxes. I sobre aquesta imatge havien construït la hipòtesi del xoc de civilitzacions.
I ara han descobert, estupefactes, que molts homes i dones tenen tantes o més ànsies de reconeixement, autonomia personal i de llibertat que els seus estarrufats veïns del nord ric. I ara perceben desconcertats que els missatges de no més de 140 caràcters (twitter) sobre la democràcia, la dignitat i la justícia atrauen tant els ciutadans d’Àfrica i d’Àsia com les idees de la Il·lustració ho van fer en el segle XVIII entre els ciutadans d’Europa. Hi ha uns valors, uns drets i uns anhels globals que els humans comparteixen al marge dels contextos històrics i culturals. Mustafà Gheriani, portaveu dels insurrectes libis, ho va argumentar d’aquesta manera tan expressiva davant d’un periodista que posava en dubte les intencions dels rebels: “Estem a l’era d’Internet, ¿tu creus que els joves pensen en termes tribals? Per favor!”
Els sàtrapes no han entès aquest fenomen, i han anat caient un rere l’altre en una mena de tsunami imparable que posa en perill tota la cadena de monarquies absolutes i d’autòcrates tan minuciosament forjada i conscienciosament mantinguda des d’Occident. El moviment es va iniciar als països amb fites delimitades més o menys per la història: Tunísia i Egipte. Ben Alí i Mubarak van literalment fugir. El vendaval va envair després els països amb fronteres traçades amb els tiralínies dels imperis: Líbia, Bahrain, Aràbia Saudita, Iemen... I va arribar a afectar a estats amb estructures aparentment sòlides, com Síria, Algèria i Marroc.
Tot està canviant. Durant dècades, les dictadures i les monarquies més o menys absolutes d’aquests països, enfangades en el crim i la corrupció, s’havien aixoplugat sota el paraigua de la causa palestina, del panarabisme retòric i del fonamentalisme islàmic. Tenien un enemic comú: Israel. I això li anava bé a Israel, perquè li permetia exhibir el títol d’únic país democràtic de la zona, un argument gastat pel militarisme i l’extremisme religiós, però que li permetia obtenir sucosos beneficis diplomàtics. Era una situació d’una certa estabilitat: l’Israel políticament modern enfrontat a un món àrab arcaic, cadascú amb la seva interpretació islàmica, el seu autòcrata enjoiat, els seus cortesans podrits de diners i el seu exèrcit i policia corromputs. El nou paradigma, però, pot subvertir tots aquests esquemes i deixar fora de joc els seus vells protagonistes.
El pànic ha envaït els palaus de cartró-pedra que encara resten en peu, i els (per ara) supervivents, monarques i capitostos vacil·lants, intenten reaccionar. El rei del Marroc ha improvisat una reforma constitucional, Algèria ha aixecat l’estat d’excepció vigent des de feia vint anys, el rei d’Aràbia Saudita s’ha rascat la butxaca i anuncia tímides eleccions, el president del Iemen ha destituït el govern i no sap què fer, el règim siri reprimeix les manifestacions a trets, Bahrain sufoca amb sang les protestes... i així successivament.
No sabem com acabarà tot això, podria fer-ho com el rosari de l’aurora, o encallar-se davant de tants obstacles. Però sorprèn la resolució dels manifestants i la seva capacitat de sacrifici. Xoca la diversitat social, religiosa, generacional i identitària de la protesta. I s’intueix que el vent alliberador ja mai no deixarà de bufar.
L’agent fonamental que ha permès enderrocar tants obstacles, muralles i fortaleses (amb la situació econòmica, la descomposició militar i l’anomenat efecte Obama) ha estat, sense dubte, la circulació d’informació en temps real, mitjançant eines tecnològiques com els telèfons mòbils i els ordinadors connectats a les xarxes socials. Cada vegada més, les xarxes socials deixen de ser només el lloc on la gent es troba per compartir banalitats i tafaneries personals per convertir-se també en l’espai on es reuneix la informació global i en un instrument bàsic per al canvi social.
Tothom n’ha de prendre nota, no sabem si per bé o, en altres casos, també per mal. Dèiem al principi que el futur és, en general, inescrutable, però d’aquesta i d’altres experiències se’n pot treure una conclusió: res no és ni serà igual des de l’existència d’aquesta xarxa global, sense fronteres, coneguda com a Internet.
Santiago Ramentol és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.