Arribar als 76 o 77 anys i adonar-se, gairebé de cop, que s’és gran resultaria sorprenent si no fos perquè deu ser una experiència força més corrent del que semblaria a primera vista. Ho comentava l'altre dia la Montserrat Ribas en la presentació del seu llibre Fer-se gran, bo i citant Goethe: “l’edat s’apodera de nosaltres per sorpresa”.
I la Montserrat Ribas ho reconeix: tota la vida ha viscut la vellesa com un fenomen aliè que mai no l’hagués d’afectar, tot i haver treballat com a responsable del Servei de Vellesa de Càritas durant un bon grapat d’anys. És ara, en prendre consciència d’aquesta etapa de la vida, que s’ha animat a pensar a fons què significa la vellesa (així, pel seu nom), a partir de la seva trajectòria vital, l’experiència professional, un munt de lectures i sobretot la reflexió sobre com viu el dia a dia.
El llibre, doncs, barreja elements biogràfics (d’una família de la burgesia barcelonina) amb l’assaig i el testimoni. Està escrit d’una manera apassionada, vital, i resulta agradable de llegir (no en va Montserrat Ribas ha estudiat magisteri, treball social, teologia i, a setanta i escaig anys, humanitats!).
He de reconèixer que no sóc gens neutral a l’hora de parlar-ne: som amigues des de fa molts anys, és una persona que aprecio molt. Llegir-lo ha estat com una llarga i profunda conversa on han sortit inquietuds i qüestions de fons d’aquelles que potser costa més d’inserir en una conversa, però que m’alegra compartir.
Per cert, la Montserrat té un blog excel·lent que us pot resultar un tastet del que trobareu en el llibre: http://viureiconviurebloc.blogspot.com
Mercè Solé
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.