Josep Torrente, comunicar Església en un món plural

Segons diu ell mateix, en Josep Torrente “no és de l’ofici”Aquest capellà, format com a enginyer industrial, es va trobar ocupant-se de les relacions amb la premsa quan va arribar el bisbe Agustí a Sant Feliu, per continuar recollint les notícies diocesanes per al Full Dominical... I finalment va ser nomenat formalment delegat de Mitjans de Comunicació.
L’anem a trobar una tarda a la parròquia de Castellbisbal, una de les dues que té encomanades, perquè m’expliqui en què consisteix la seva tasca i per parlar dels reptes que la comunicació ens planteja com a Església, tant a les parròquies com als moviments. Deu ser un tema d’actualitat, perquè m’explica que també els bisbes de Catalunya, no fa gaire, han fet un petit curset sobre el tema.
– A la delegació ens ocupem, bàsicament, de tres tipus de comunicació:
la que es fa en paper (el Full Dominical, la major part del qual es fa conjuntament amb els bisbats de Barcelona i Terrassa) i el butlletí oficial del bisbat;
la comunicació informatica: la creació, disseny i manteniment de la plana web del bisbat;
la relació amb els mitjans de comunicació: elaboració de notes de premsa, relació amb els periodistes que demanen informació, etc. De fet, però,cal estar molt al cas també de la comunicació interna, dins de l’Església, a mossèns i a laics. No pot ser que els feligresos s’assabentin d’allò que ens passa, que vivim, pel diari, com si fóssim persones externes a la institució.
És força feina, per això hi ha una persona contractada, a mitja jornada, que fa possible que tota la informació vagi estant al dia. Treballem molt en equip.
– Sembla que tots, poc o molt,estem avesats a la comunicació escrita, però els temes informàtics deuen costar més, oi?
– Sobre el paper, i mai millor dit, semblaria que els escrits haurien de circular amb fluïdesa, però jo més aviat vaig constatant una certa reducció de les edicions, tant del Full Dominical com dels fulls parroquials. A la gent cada vegada ens fa més mandra llegir. I aquest és un problema.
Quant a la comunicació electrònica, es produeix una certa dualitat: hi ha gent que no ha entrat gens en aquest món (sobretot les persones grans) mentre que els joves s’hi mouen a tota velocitat i exigeixen una gran agilitat. Si mires la plana web del bisbat veuràs que la secció de joves és molt dinàmica i fa un ús extens d’internet. Moltes parròquies, però, viuen d’esquena a aquest món.
Les estructures parroquials tampoc no faciliten gaire aquesta renovació de canals comunicatius, perquè les feines solen recaure sobre els rectors, i per a molts, si no hi tenen gaire traça, és una tasca molt feixuga. En el fons l’agilitat de comunicació depèn molt de les habilitats informàtiques de la persona que se n’ocupa.
Cal tenir present que hi ha gent per a qui utilitzar un altre llenguatge, com l’àudiovisual, és signe d’una proximitat, però continua havent-hi ha gent a qui això li sona com una cosa molt distant. És difícil arribar a tothom.
– En un context que cada cop es va diversificant més culturalment i on el cristianisme ha perdut molt de pes en la societat, de vegades fa la sensació que ens expliquem molt poc, que donem massa coses per sabudes… Potser el nostre missatge resulta inintel·ligible per a molta gent.
És cert. Per comunicar, el primer que hem de tenir en compte és a quines persones ens dirigim. Això ens ajudarà a fer servir un llenguatge més entenedor. No és el mateix adreçar-se a la gent de la parròquia de tota la vida que fer-ho a les parelles que porten el seu fill a catequesi de primera comunió, i que potser tenen un contacte molt ocasional amb la parròquia i desconeixen moltes coses relacionades amb la litúrgia o amb el cristianisme, o senzillament, amb els costums de la parròquia.
Això, quan fas notes de premsa per a publicacions que no són d’Església, cal tenir-ho molt en compte. Paraules d’ús tan habitual entre nosaltres com “arxiprestat”, “diòcesi”, o “Advent”, tant els mateixos periodistes, si no són especialitzats, com molta altra gent, no saben què significa.
I això per no parlar d’aspectes de contingut de la nostra fe.
Quan vols comunicar, d’una banda has de fer pedagogia i t’has d’explicar bé, però de l’altra et trobes que l’estil de comunicar del nostre món cada cop és més sintètic, ens hem acostumat a càpsules molt comprimides. Ens fa mandra llegir articles llargs. L’esforç, doncs, és doble.
- Creus que les parròquies i moviments aprofitem prou els mitjans de comunicació?
De fet, no els aprofitem gaire. No som prou conscients que allò que nosaltres vivim i fem pot ser d’interès per a d’altres persones. Els grans diaris difícilment publicaran la nostra sortida parroquial, o el curs de formació. Però la premsa local, les emissores de ràdio o de televisió, potser sí que ho faran.
Potser la gent no vindrà a missa o es farà batejar perquè hagi llegit una notícia sobre nosaltres al diari. Però potser descobrirà que fem coses interessants o que pot prendre part en una acció solidària o en una xerrada que nosaltres organitzem. I aquesta és una oportunitat de compartir espais amb persones que potser no es manifesten cristianes però amb qui tenim moltes coses en comú.
– De vegades els cristians ens queixem que la imatge de l’Església està molt supeditada a allò que diuen els bisbes o a les notícies del Vaticà. I ens sembla molt difícil contrarrestar això. Però en canvi ens costa molt vetllar perquè les nostres comunitats siguin millor conegudes allà on vivim. I això depèn de nosaltres. O no?
– Sí, és clar. No en tenim l’hàbit ni clergues ni laics. És cert que el nostre testimoni com a cristians és fonamental i és molt valuós. Però ens cal explicar-lo, perquè sol, segurament, no s’entén. Quan envies una notícia a un diari, de vegades et sorprens de la bona acollida que ha tingut.
Portem la inèrcia de quan l’Església, sobretot als pobles petits, marcava el ritme de la vida social. Quan això és així, els altres et vénen a preguntar. Però és que ara ja no és així. I ara has d’aprendre a col·locar la informació en els llocs on convingui per donar-ho a conèixer.
– En els moviments hi ha voluntat de comunicació, però no sembla que s’aconsegueixi gaire, perquè es tendeix a adoptar la forma de manifest, que sembla que llegeixin només les persones convençudes, o perquè es parla en argot.
– En la comunicació cal saber trobar la punta a les coses. Es nota molt quan es transmet un missatge “perquè toca”, de forma rutinària. I la veritat és que costa redactar les coses com a novedoses quan has d’informar d’una visita pastoral del bisbe o, per part dels moviments, quan arriba el Primer de Maig. Més val fer poques comunicacions i bones. Cal triar bé les notícies i pensar a qui van adreçades.
I això de l’argot és ben veritat. A mi, quan vaig començar a col·laborar amb la JOC em va costar situar-me, perquè em movia dins d’una sopa de lletres per a iniciats. De vegades en l’àmbit parroquial la comunicació és més fàcil perquè tot és menys elaborat i perquè tens ocasions per comentar la jugada amb la gent i et fan adonar fàcilment de què s‘entén i què no. Aleshores és més senzill de corregir els tics. Val a dir que en els moviments hi ha un bon caliu i una xarxa de relacions personals que fa que es donin més coses per enteses. Això està bé, però de vegades genera molts sobreentesos i un llenguatge molt propi.
Arribes a la conclusió que han d’estar en permanent revisió les maneres com comuniquem, perquè cada cop menys les persones a qui ens adrecem són homogènies. Abans hi havia un bagatge comú en molta gent. Et podies comunicar amb molta brevetat perquè el que volies dir hi havia moltes coses de context que la gent ja sabia. Ara s’ha internacionalitzat i pots penjar una cosa a internet que poden llegir a Honolulú, però al costat d’això dins de la mateixa parròquia has de pensar en formes de comunicació diferents, perquè allò que comuniques sigui intel·ligible per a tothom.