Pasar al contenido principal

Me'n vaig pensatiu d'un programa de ràdio. Agafo la moto i mentre em dirigeixo cap a casa no deixo de pensar en el debat que ha tingut lloc davant del micròfon: ¿És justa la vida? ¿El que ens passa és conseqüència del que hem fet? ¿Hi ha proporció entre el que lluitem i el que assolim? ¿Rebem més del que donem? ¿Per què hi ha tantes persones que experimenten en pròpia pell que la vida els ha estat injusta? ¿Per què rarament trobem algú que diu el contrari? I no obstant això, moltes vegades tenim l'experiència de ser estimats sense merèixer-ho, sense haver donat cap tipus de motius.

Mentre aquest debat prossegueix en el meu caparró, em creua una persona asseguda en una cadira de rodes. Em paro a pensar, de cop, en el ciutadà que tinc davant i crec que, molt probablement, tindria molts motius per dir que la vida ha estat injusta amb ell. No obstant això, potser és una persona feliç i agraïda per tot allò que és i que té. Molts es queixen perquè no veuen retribuït, ni reconegut el seu treball i altres experimenten ressentiment en constatar que altres, sense haver suat la samarreta, han assolit amb escreix els seus objectius.

No hi ha dubte que els talents no estan igualment repartits en la terra. No tots naixem iguament dotats per a la música, per a la lògica, per a la dansa, per a la filosofia, per a l'emprenedoria. Aquest repartiment distint de talents i de facultats es pot llegir com la primera injustícia, però, a la vegada, és la condició de possibilitat de la societat. Cal que hi hagi poetes, però també lampistes, infermeres, mestres i pallassos. La diversitat és la clau de la vida social. És fals l'imperatiu pedagògic: "Tu ho pots tot". També és fals, però, el seu contrari: "Tu no pots res". Cadascú pot en el que pot, però solament al llarg del peripel vital i dels fracassos i encerts anirà descobrint quin és el seu talent, allò per al que està fet.

Ningú no ha fet mèrits per néixer. Ens trobem existint. Tampoc no hem fet mèrits per tenir la naturalesa que tenim. Som com som. Podríem no haver existit mai. El que els nostres progenitors ens han donat mai no els ho podrem retornar. Acceptar el que ens ha estat donat, conrear-ho al màxim i donar-ho generosament als altres és, al meu entendre, la missió de la vida. Seria injust malbaratar la pròpia existència mirant de reüll l'altre o penedint-se de la pròpia naturalesa.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.