La catedral dels pobres

Aquest és el títol – sembla que suggerit per Torras i Bages– d’una coneguda pintura de Joaquim Mir (nascut a Barcelona el 1873 i molt vinculat a Vilanova i la Geltrú on morí el 1940) que presenta una composició ben interessant: en primer terme les figures d’uns captaires, una família empobrida potser, una humanitat ferida que sobta la mirada, i en segon terme el temple de la Sagrada Família en les primeres fases de la seva construcció –la pintura està datada el 1898.

M’ha vingut a la ment aquesta pintura en aquests dies que els nostres ulls han pogut contemplar la bellesa sorprenent d’aquest temple que el Papa Benet XVI ha vingut a dedicar. Els dos termes: bellesa i pobresa no són contradictoris, el mateix Papa ho va dir aquell diumenge: la caritat és el signe distintiu del cristianisme. La bellesa artística impressiona, però el sofriment de la humanitat encara és més colpidor. I tot el treball de justícia social i de caritat creativa i activa és una acció tan noble i tan admirable com l’enginy i la ciència dels arquitectes i artistes que han creat una obra tan extraordinària. El mateix Gaudí ho va tenir ben present des del començament: alhora que bastia les primeres parets i torres del temple, va construir unes escoles – que encara perduren – perquè els fills dels obrers poguessin tenir instrucció i promoció.

És curiós i instructiu que diversos artistes, pintors, poetes, hagin estat els primers a copsar el significat profund d’aquesta obra. Joan Maragall en l’Oda Nova a Barcelona ja parlava d’aquest temple "meravellat d’haver nascut aquí (...) enmig de la misèria i la ràbia i la fumera (...) esperant uns fidels que han de venir". En els nostres dies ha estat David Jou, poeta i científic eminent, qui ha expressat de manera excel·lent l’anhel de la Sagrada Família, la catedral dels pobres: "que la trencadisssa del món tingui un sentit". Aquest és també l’anhel del treball que procurem fer des de la pastoral obrera. Permeteu que transcrivim uns fragments d’aquest text poètic:

Benvingut a aquest temple desmesurat i únic, a aquesta vella nació d’Europa, inquieta, incòmoda, perplexa, a aquestes torres que ascendeixen al·lucinadament per poder dir des de ben enlaire i a tothom: «Glòria a Déu a les altures.» Aquest temple va néixer de la fúria: singularitat i desafiament, Naixement i Passió, tiges cap al cel i llamp a punt de caure, vertigen en estat pur, natura que s’alegra de saber-se creada. Està bé que sigueu aquí, amb nosaltres, consagrant tant d’art, tanta fe, tanta voluntat, no un simple monument sinó un espai exasperadament vital, despert, obert: bosc, sostre, far, ventada de debat i turbulència de l’ànima que cerca. El nostre arquitecte va saber convertir en bellesa una trencadissa d’objectes humils i fràgils; i és això el que demanem avui, entre tantes altres coses, en la nostra i la vostra pregària: que la trencadissa del món tingui un sentit, que la nostra petitesa sàpiga acollir la glòria immensa de l’Amor, que la fragilitat de la vida culmini en una Vida perdurable.

Josep M. Domingo

Publicat al Crit Solidari, butlletí de la Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu