Pasar al contenido principal

“Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (Sant Joan Crisòstom)

Què respondràs al jutge, tu que revesteixes les parets i deixes despullat a l’home? (...) Quan entro a la casa d’un home ric vell i tonto, i la veig tota engalanada, m’adono que adorna el que li manca d’ànima i deixa sense cap ornament a la seva pròpia ànima.” (Sant Basili)
Valguin les cites d’aquests dos sants pares de l’Església, un parell de perles que he trobat llegint el llibre de J. I. González-Faus “Vicarios de Cristo: los pobres”, per emmarcar el tema d’aquest post: el criteri dels pobres i la pobresa en la construcció actual de les esglésies. Crec que aquest és un tema que no es pot deixar de banda perquè en la mesura que ens relacionem amb els béns materials estem mesurant el seguiment a l’evangeli (Mt 25, 31-46). En clau arquitectònica, tot allò superflu en la construcció va en contra de la obligada solidaritat de la comunitat eclesial amb els pobres, més encara en temps de crisi com els actuals.
En aquest sentit, recuperant a Gaudí i tot l’interès que ha despertat la Sagrada Família, he de confessar que vaig trobar a faltar la menció a la sensibilitat social del genial arquitecte durant la dedicació del que popularment es coneixia com “la catedral dels pobres”, que va quedar eclipsada per les reflexions igualment vàlides sobre la vivència de la fe i la bellesa creadora. També s’ha de dir que aquesta llacuna va quedar parcialment compensada pel protagonisme de l’obra social de “El nen Déu”, l’altra cara de la moneda de la visita papal. En l’obra religiosa gaudiniana, la construcció parla el llenguatge dels pobres. Per exemple, la Cripta de la Colònia Güell expressa la voluntat de redempció del món obrer perquè està construïda amb els mateixos materials que es construïa una fàbrica. També trobem un altre exemple d’aquesta sensibilitat social gaudiniana en el petit edifici de les escoles parroquials de la Sagrada Família que l’arquitecte va construir pels obrers (edifici davant el qual Le Corbusier es treia el barret), per no parlar de la vida ascètica que duia l’arquitecte i la seves atencions als treballadors, etc.
Segons va anunciar CatalunyaReligió aquí, per la propera primavera s’espera una mostra sobre la Sagrada Família a Roma uspiciada pel Pontifici Consell per a la Cultura i un diàleg entre el cardenal Ravasi i l’arquitecte Santiago Calatrava entre d’altres activitats. No em sorprén l’elecció de l’arquitecte “estrella” valencià perquè ha reivindicat l’herència de l’estètica organicista de Gaudí però, per proposar un díptic comparatiu, el seu projecte de “Catedral de la llum” de Oakland (imatge de l’esquerra) dista molt de la riquesa de la “Catedral dels pobres” de Barcelona. Gaudí tenia un coneixement i una sensibilitat religiosa, i conseqüentment social, que Calatrava no té ni de lluny. La cita de Sant Joan Crisòstom que encapçala l’article es podria aplicar a la seva faraònica Ciutat de les Arts i les Ciències de València, una obra que va passar dels 175 mil·lions d’euros inicals als 1.137 mil·lions el 2007... i aquí no parlem de donacions devotes com és el cas de la Sagrada Família, sinó de fons públics. (llegiu el capítol de “Valencia y el monocultivo de Calatrava” que el periodista especialitzat en arquitectura de La Vanguardia, Llàtzer Moix, va escriure a “Arquitectura milagrosa”, Anagrama. Barcelona 2010)
Com a breu contrapunt final d’aquest post massa llarg, vull aprofitar per posar un senzill exemple d’arquitectura religiosa i pobresa en l’obra de Lina Bo Bardi. D’aquesta arquitecta italo-brasilenya conec un parell d’obres religioses: l’Església Espírito Santo do Cerrado i la Capella Santa Maria dos Anjos.
Referent a l’Església Espírito Santo do Cerrado (imatges superiors), Lina i el seu equip van treballar desinteressadament per als tres franciscans del perifèric barri de Jaraguá, a Uberlândia, ciutat del Triangle Miner del Brasil. El conjunt parroquial consta de tres volums cilíndrics que s’articulen orgànicament segons la pendent del terreny. A la part superior hi trobem el temple, marcant la orientació nord-sud entre l’entrada i l’altar, posteriorment, la casa parroquial i residència per a tres religioses entorn un petit pati central i, finalment, a la part inferior del terreny, un pabelló polivalent anàleg a una cabana indígena. Tot el centre es va realitzar amb l’ajuda de la població durant els caps de setmana amb materials provinents de demolicions o de donacions.
Referent a Capella Santa Maria dos Anjos (imatges superiors), Lina Bo Bardi dissenyà un cub aixaflanat fet de blocs de formigó recoberts amb terra rosada local, rodejat perimetralment per un porxo que protegeix l’accés i acompanya al visitant. El conjunt és un híbrid de la tipologia de temple períptic grec o mausoleu romà i, alhora, de cabana indígena. A l’interior, els xaflans marquen l’eix nord-sud amb l’entrada i l’altar a semblança del cas anterior. Quatre finestres altes dónen accés a la llum i permeten el recolliment interior. En una versió inicial es va plantejar una coberta sofisticada, però l’arquitecta ho va rebutjar argumentant als propietaris: “Utilitzin els diners pels pobres. Farem una capella pobra”.
Resumint. El resultat d'una capella pobra no és una pobra capella. No parlem del minimalisme autònom i abstracte de caire miesià, sinó messiànic: que la pedra rebutjada fonamenti l'edifici (Mt 21, 42)

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.