Vivim en societats que tendeixen a fer-se més diverses, també en el pla religiós, com ha mostrat el recent 'Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la diversitat religiosa'. Això implica una nova situació on hem d'aprendre a viure i a conviure.

Quan les coses van relativament bé o es consideren normals, habitualment no ens arriben comentaris o queixes sobre aquella determinada situació. Però, quan les coses no van com algú voldria o necessita, quan es constata una mancança, les queixes i les lamentacions ‒amb més o menys força i radicalitat‒ arriben amb més insistència. Aquesta constatació es dóna en tots els àmbits de la vida, i també es produeix en l’acció pastoral.

Tenia gana i em donareu de menjar,

tenia set i em donàreu de beure,

anava despullat i em vau vestir,

foraster i em vàreu acollir...

(Mt 25, 35-36)

 

«La paraula de Déu és el cor de la vida de l’Església. La Paraula nodreix la fe del poble de Déu, el sosté en la seva esperança i encén en ell l’amor que perdura per sempre. L’Església camina a la llum de l’alfabet diví que és la Sagrada Escriptura, com a pelegrina congregada per la Paraula. Quan es reuneix per celebrar l’Eucaristia, quan aplega en nom de Jesús, el Senyor, quan surt a comunicar l’Evangeli que salva, la Paraula és la torxa que li il·lumina el camí (vegeu Salm 119,105).» Amb aquestes paraules l’Arquebisbe Primat de Tarragona presenta la darrera edició de la «Bíblia Catalana.

Al cristianisme primitiu aviat se li presentà la necessitat d’explicar l’obra de Crist, és a dir, què vol dir que Ell ens ha salvat. Així sant Pau ho fa a través de dues imatges, les de la «redempció» i el «pagament dels deutes». Eren metàfores per a ells molts clares i a la vegada emotives, cosa que feia innecessària la seva explicació, que per a  nosaltres, però, és imprescindible.

Els propers 16, 17 i 18 d’abril se celebrarà el IV Congrés Litúrgic de Montserrat. L’esdeveniment tindrà lloc en dues seus: Barcelona (Facultat de Teologia de Catalunya) i el monestir de Montserrat. El convoquen la Conferència Episcopal Tarraconense i l’abat de la comunitat monàstica montserratina. En l’organització, ultra les institucions esmentades, hi participen l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona (incorporat a la FTC) i el Centre de Pastoral Litúrgica.

La beatificació de Mons. Oscar A. Romero, arquebisbe de San Salvador (1977-1980), s’inscriu en la història eclesial posterior al Concili Vaticà II, en la qual l’opció preferencial de Romero pels pobres i per un cristianisme de poble, va ser considerada, erròniament per alguns, com una opció política. Eren temps de grans tensions socials i polítiques en una Amèrica Llatina esquinçada.

Si una institució no té res a exigir o a demanar per a entrar-hi vol dir que o no té identitat o l’està perdent o ja l’ha perduda.

Les institucions, com la cultura, progressa a base del que es pot anomenar el coneixement cumulatiu (cumulative knowledge). Si no fos així cada generació hauria de tornar a inventar la roda...i tot!

Anem per parts:

            1.- LA IDENTITAT DE LES INSTITUCIONS

¿Com fer que les nostres parròquies, a voltes estructures molt organitzades, esdevenguin experiències comunitàries? ¿Pot ser que la manca d’experiència comunitària sigui una causa de l’esterilitat de  les nostres comunitats parroquials?

Així acabava la meva primera aportació per El Bon Pastor, que duia el mateix títol. M’atrevesc a intuir una possible resposta...

Recrear ecosistemes cristians

A vegades sembla que ens hàgim d'acostumar a la violència, a la barbàrie sense escrúpols. Aquest mes, en efecte, hem pogut veure i intuir actes d'una violència extrema per part de persones que pertanyen a l'anomenat "Estat Islàmic", i també, a l'Àfrica, per part de Boko Haram. Decapitacions en massa, persones cremades vives, segrestos per motiu de la religió... coses que pensàvem que eren d'una altra època, i malauradament les trobem avui, als nostres dies.